diumenge, 21 de juny del 2015

UN DINAR UN DIA QUALSEVOL-FERRAN TORRENT

"[...] el poder sap que, una vegada superat un punt de protesta, la societat s'entrega, es rendeix."
Moltes vegades, massa vegades les protestes tradicionals (manifestacions, vagues...) no són gaire efectives. És aleshores quan cal ser creatius i emprar altres "armes". Sovint accions diferents, fetes per persones "diferents" poden ser més efectives.

Marc és un periodista incisiu, que estima la seua feina i que estima la seua gent. Açò el durà a un atzucat inesperat i insalvable, però no es rendirà, tot i que està envoltat de gent que ja està de volta de tot; i açò serà, curiosament, la seua sortida.

Un dinar un dia qualsevol és un obra que traspira Ferran Torrent en cada pàgina, en cada paràgraf, en cada paraula. Un obra plena de personatges secundaris que esdevenen el fil conductor de la novel·la i que, a més a més, són un magnífic retrat de la societat valenciana dels darrers anys.



dimecres, 19 de novembre del 2014

AVUI T’HA EIXIT L’ARRÒS BONÍSSIM, MATI.

La Mati no ha dinat avui. Quan ha baixat al bar, estava tancat. “Per malaltia d'un familiar” deia un cartell enganxat a la persiana. Ahir la Consol li va dir que sa mare no estava bé, que  ja era molt major i tenia moltes tecles. Mala peça al teler- pensà-, a eixes edats qualsevol cosa pot esdevindre un problema greu.
Ha tornat a casa i s'ha posat a fer calça, no s'ha vist en cor de preparar-se res. Avui fa un any que va morir l'Antoni i no es troba massa fina. Aquest matí, quan ha eixit per comprar el pa, ha vist el senyor Robert que anava a fer la seua passejada diària i li ha preguntat si li passava alguna cosa. “fa mala cara, Mati. Es troba bé? El senyor Robert sempre tan atent. I tan educat. I tan elegant. Sembla major, però encara fa goig. Tot el contrari que el seu Antoni que sempre estava emprenyat. Mai tenia una paraula carinyosa, un somriure o un t’estime. Ans el contrari, “Matí, aquesta camisa està mal planxada, no veus que les mànigues estan arrugades” “avui l'arròs no fa gust de res”, “aquesta carn està dura. Ja no saps cuinar, Matí”. N'estava més que tipa de l'Antoni. No era mala persona i se l'havia estimat, però feia temps que ja no podia més; no soportava el seu mal caràcter, els seus menyspreus.
Recorda que el dia abans de morir va fer arròs caldós. Aquell dia, vés per on , l'Antoni va quedar satisfet amb el dinar: “avui t'ha eixit l'arròs boníssim, Mati” i ella  va somriure. Per la vesprada, l'Antoni es va enllitar perquè no es trobava bé i ja no es va aixecar. “Un infart”- va dir el metge. I la Mati es va quedar sola. I no va tornar a cuinar des d'eixe dia: alguns dies dinava al bar de la Consol i d’altres passava amb qualsevol cosa. Però, demà farà arròs caldós: ho ha decidit. Després de tant de temps li abelleix cuinar i; “mira, potser li dic al senyor Robert si vol tastar-lo. Això sí, el faré sense l'ingredient secret”. I va somriure.


                                                                             Joan V. Navarro Bargues


divendres, 24 d’octubre del 2014

EL GRAN MESUT

Va ser com veure’m en un mirall. Un mirall màgic que em va retornar la imatge de 35 anys enrere. Feia un dia xafogós, pesat i insolent.

-Su¹, su, su…- cridaven una colla de xiquets per tot arreu.

En girar la cantonada vaig veure una rotllana de gent i em vaig apropar. Enmig hi havia un home prim, alt, tot vestit de negre, que feia malabars amb unes boles de colors. Davant de mi, a l’altra part de la rotllana, un xiquet mirava bocabadat l’actuació del malabarista.

Aquella vesprada anava amb ma mare pequè havia de comprar algunes coses. Jo estava cansat d’anar de botiga en botiga. Quam ma mare em va dir que necessitava unes teles de la botiga de la cantonada li vaig pregar que em deixara quedar-me al carrer, que faria bondat i l’esperaria sense allunyar-me massa. Tenia nou anys, molta curiositat per tot i molt poques ganes d’acompanyar-la de compres.

Finalment, després d’unes quantes promeses de portar-me bé i d’uns quants dubtes de ma mare em vaig quedar sol al carrer. Al carrere de costat hi havia una botiga de joguines i a mi m’agradava molt mirar l’aparador i esdevenia el cap d’estació del tren que hi havia exposat, el pilot del cotxe de carreres o l’indi  al fortí de l’Oest americà.Vaig començar a caminar i en arribar a la cantonada vaig veure un grup de gent i la curiositat va fer que m’apropara per veure que passava. I allí estava ell, amb el seu barret de feltre blau amb una cinta marró força gastada i descolorida. Estava fent malabars amb unes boles de colors i el grup de gent, encuriosida sobretot per l’aspecte tan estrany del personatge, l’envoltava. Anava vestit amb uns pantalons negres molt amples com si els hagueren estirat molt pels costats o els hagueren unflat, una camisa de color negre mosca de tan desgastada com estava; però el que més destacava era el jupetí ple de colors com un arc de sant martí.

Molt poc després d’arribar jo va acabar la seua actuació i la gent comença a anar-se’n. Sols uns pocs deixaren algunes monedes en la capseta que tenia al davant i ell mai va perdre el sonriure il·luminat per una dent groguenca i brillant que presidia la una boca ampla i desdentegada. Jo em vaig quedar mirant com recollia totes aques andròmines que com em va dir poc després feia anys que l’acompanyaven arreu del món.

         -Què passa  xiquet? T’ha agradat tant que vols que actue per tu sol?- em va preguntar mentre s’asseia damunt una cosa que volia ser un baul.
No vaig poder contestar-li i vaig envermellir de sobte. Vaig pensar en anar-me’n, però les cames no em responien i estava totalment paralitzat.

       - Au, vinga! No sigues tan vergonyos i acosta’t. seu ací i et contaré una història que t’agradarà. – em va dir amb el seu permanent somriure.

Amb un poc de  por i molta vergonya hi vaig anar i vaig seure en un tamboret descolorit i espellorfat  de color del brou acabat de fer. Em va sonriure envoltat d’un ulls profunds i negres que escortaven el nasprim, llarg i una mica tort. Em semblava un personatge tret dels contes fantàstics que la meua iaia ens contava a la vora de la llar els dies de pluja o fred que no podíem eixir a jugar al carrer. “Mare tinga compte dels xiquets que venim de seguida” i la meua iaia ens asseia a la vora del foc i ens contava eixes històries que ella deia que li contava sa mare quan era xicoteta.

       -  Tan xicotet i vas sol pel carrer- em va dir.
  -  Nooo, sols ara mentre ma mare està en una botiga d’ací darrere comprant.
        -Aaah, així tenim una estoneta per contar-te una història- em va contestar fregant-se les mans com si tinguera fred i volguera entrar en calor.

Em va contar que havia estat en molts llocs i que alguns eren tan màgics que ni apareixien  als mapes. Em va parlar d’un lloc on els arbres quan plovia es convertien en paraigües i així no et mullaves per molta aigua que caiguera. Hi havia un altre país on la gent no envellia: sempre estava igual; però la màgia de l’eterna joventut s’acabava quan marxaves, sols funcionava dins del país.

        - A més a més, hi ha llocs on és de dia quan ací és de nit.- Em va dir en to misteriós.
       - Però això no és màgia!- li vaig contestar- Això ens ho han explicat a l’escola.
       -   T’enganyen. Això és màgia, però la gent que no estima la màgia s’inventa les explicacions per dir que la màgia no existeix- I va fer una ganyota d’emprenyat que marcava més encara les moltes arrugues que tenia a la cara.
       - I tu, d’on ets?- li vaig preguntar.
       -  Mira, sóc d’un lloc que també és màgic. És una ciutat llunyana i tan antiga que ha tingut tres noms diferents. És com si s’haguera mort dues vegades i en tornar a nàixer (per això és màgica) li hagueren posat un altre nom cada vegada. A més si vas d’una part a l’altra de la ciutat canvies de continent- Em va explicar; amb un somriure tan gran que la seua dent brillant li il·luminava la cara.
       -I, aleshores, com pot ser que parles com jo?. Li vaig dir amb cara d’estranyesa.
        -Perquè no oblides que jo sóc màgic i, per tant puc parlar com la gent dels llocs on vaig. Al temps que es va llevar el barret fent una mena de reverència i va deixar al descobert una calba generosa.
En aquell moment em vaig girar i vaig veure com ma mare a l’altre carrer mirava neguitosa per tot arreu.
       -Me n’he d’anar. Ma mare em busca.- I em vaix aixecar d’una rampellada.
      - Espera.- Em va dir.- Tin aquesta moneda: és del meu país. Guarda-la. Amb ella seràs tan màgic com jo.
      - Gràcies!- vaig contestar.- Vaig agafar la moneda, me la vaig ficr a la butxaca dels pantalons i vaig córrer cap a l’altre carrer abans que ma mare no descobrira on estava. Ella sempre em deia que no fera cas del que em digueren persones desconegudes.
      -  Em diuen Mesut, sóc El Gran Mesut.- vaig escoltar que em deia quan jo ja estava a l’altre carrer.

Durant uns dies procurava passar sempre que podia per aquell carrer amb l’esperança de tornar-lo a veure perquè, tot i que no em creia moltes de les coses que em va contar, m’agradaven les seues històries i potser sí que era màgic; però mai més vaig saber res d’ell. Sols em va quedar la moneda com a record. Quan estava trist o em sentia sol apretava la moneda molt fort amb el puny tancat i podia veure Masut fent malabars amb aquelles boles de colors que vaig veure el dia que el vaig conéixer i recordava les històries del llocs màgics on havia estat.

Poc després vaig averiguar que la moneda era una lira turca i la ciutat de què em parlava era Istanbul que anteriorment era coneguna com Costantinoble i abans es deia Bizanci. Aleshores em vaig prometre que algun dia aniria a Istanbul, no per buscar Mesut ( a saber en quin indret màgic estaria), sinó per conéixer la ciutat d’aquell home desconegut i estrany que una vesprada de la meua infantesa em va ensenyar que la màgia existeix. Sols has de creure en ella.
      -Su, su, su…

Algú m’estirava la camisa i en girar-me vaig veure un xiquet escarransit i cremat pel sol, amb una gorra esfilagarsada que m’oferia una ampolla d’aigua. La vaig agafar i vaig posar la mà a la butxaca on duia la moneda “màgica” que em va regalar Mesut. Vaig agafar la moneda i li la vaig donar al xiquet.

      - Gràcies, senyor!- Em va contestat. I va agafar el poal ple d’ampolles d’aigua i se’n va anar.
Vaig aixecar el cap i el vaig veure, amb el seu barret blau, amb els pantalons bombatxos I el seu jupetí color arc de sant martí, fent malabars amb les boles de colors.

Les gotes de suor em regalimaven per la cara.

___________________________________________________________
1.     Aigua




Joan V. Navarro Bargues


divendres, 10 d’octubre del 2014

LA PELL BRUNA I ALTRES RELATS- Violant Barquet

“A l’altre costat de la tanca s’endevinen les grans extensions d’arbres fruiters, prenyats dels fruits que van madurant al ritme ordenat de les estacions” UN MÓN PERFECTE

De sobte un dia t'arriba a les mans una petita joia literària i aleshores te n’adones com es de fascinant la literatura. Aquest és el cas de LA PELL BRUNA de Violant Barquet. Són 21 relats per gaudir de la lectura, de la bona literatura.
Un grapat d’històries senzilles, colpidores, cruels, tendres; però sobre tot un grapat d’històries molt humanes. Un exemple és el conte DIE KARTOFFEL: L’àvia, mentre fa el sopar  li conta a la néta una dura història de joventut, tot amanit amb un lleguatge precís i de vegades tendre que fa que el lector s’endinse en la història com si fos quelcom proper o familiar.

“-Què va passar, àvia, quan van venir els russos?
Va abocar la muntanyeta de patata sobre la mantega desfeta, que escumejava dins la paella; el contacte amb l’escalfor la va fer espetegar. Llavors ho va remoure amb una espàtula de fusta perquè tots els bocins s’amaressin bé de greix.
-Les noies joves ens posàvem roba vella i lletja, i mocadors al cap, però no servia de res. Els russos ensumaven la joventut sota els parracs!
-I… a tu, àvia, et van fer alguna cosa, aquells homes? –vaig atrevir-me a preguntar-li mentre passava un drap humit pel marbre, evitant mirar-la als ull.”

Altres històries estan contades mitjançant monòlegs meravellosos i molt reals (Verd, lila, color xocolata). Fins i tot ens trobem amb una Peresa força “humana”.  En definitiva, 21 contes curts, llargs, dolços, tràgics, durs, tendres; però sobretot MOLT RECOMANABLES.


Joan V. Navarro Bargues 


De vegades la vida s'esfilagarsa.
De vegades els somnis es desfan.
I és molt difícil trobar el teler adient.
I és molt dificil recollir les engrunes.
I, llavors, tot esdevé 
del color del no-res.

Joan V. Navarro Bargues

Imatge: internet


dissabte, 4 d’octubre del 2014

PRIMO MANGIARE, DOPO FILOSOFARE


PRIMO MANGIARE, DOPO FILOSOFARE
Sobresous en sobres no declarats, mariscades a conte de diners per a cursos de formació, herències dipositades a l’estranger i que s’obliden declarar, targetes “black”… Tothom implicat: partits polítics de diverses ideologies, sindicats. Encara queda algú que confie en la clase política d’aquest país? Cert que es pot argumrntar que no tots són iguals, que hi ha gent en política que és honrada, que té ética i que vol treballar per la societat. Hi estic d’acord, millor dit: vull estar d’acord, necessite estar d’acord. Però, on són?

Ha arribat l’hora que aquesta gent surta i faça els seus plantejaments. Ha arribat la seua hora. Estic parlant de polítics de totes les ideologies, perquè cadascú pot defendre els seus arguments, però amb sentit i amb ética. Ja no val allò de: és molt difícil acabar amb el poder establert. Cal donar un cop a la taula, denunciar el que està passant  (encara que siga del propi partit o sindicat) i tirar endavant, eixa és la veritable regeneració política. Necessitem gent nova, propostes noves i ens sobren lleis que no serveixen per a res, propòstes enganyoses i buides i amenaces com que “el populisme” será pitjor. No hi ha res que puga ser pitjor que el que tenim. L’únic perill real és que la gent se’n canse i comencé apassar de tot, comencé a buscar-se la vida pel seu compte i que el lema siga: “qui més puga, per a ell”.


Deixem-nos d’excuses i de plantenjaments buits, ara és l’hora de la gent vàlida, de la gent amb ética política i de la gent amb propòstes concretes i reals. Ara és l’hora d’aplicar el que diuen els italians: PRIMO MANGIARE, DOPO FILOSOFARE.

Joan V. Navarro Bargues


SÓC UN MEDIOCRE



Sí, sóc un mediocre perquè...
Treballe de professor de secundària interí: no he aprovat les oposicions.
Faig esport, però sóc un "paquete" en l'esport.
M'agrada la literatura i escric, però no escric res extraordinari.
M'agrada la fotografia, però faig fotos molt "normaletes".
Ara bé...
M'agrada molt el meu treball i procure que els meus alumnes aprenguen i disfruten tant com jo en les classes. A més, no estic disposat al fet que quatre o cinc "companys" (en ocasions amb molta prepotència) decidesquen "si sóc o no apte per fer classes", per tant mai més em presentaré a unes oposicions.
Quan faig esport el normal per mi és perdre, però gaudesc d'allò més practicant-lo, això vol dir que si per guanyar cal "sacrifici" amb mi que no conten.
M'ho passe molt bé escrivint. No sé si algú li agrada el que escric ( espere que sí), perquè sempre escrivim pensant en qui et puga llegir; però sobretot gaudesc molt del procés de creació.
M'agrada la fotografia i em sembla que com a fotògraf no sóc res de l'altre món, però tampoc vull ser el millor, estic bé així: passant-m'ho bé amb les fotos.
Això sí...
A més de tot això, puc gaudir de la meua vida amb una família i uns amics MERAVELLOSOS, que si dedicara més temps a ser millor en les altres coses que he esmentat, no podria gaudir tant.
En definitiva, sóc feliç amb el que faig i no em preocupa, ni VULL, ser el millor en res si això significa renunciar a coses importants per a mi. No sé si estic equivocat, però és la meua forma de veure la vida.
Així que...
M'ENCANTA SER UN MEDIOCRE
Joan V. Navarro Bargues
Imatge: Londres-Agost(2008). Joan V. Navarro Bargues