Pàgines

dissabte, 22 de febrer del 2014



Imatge: Fotografías para Soñar



EL LLIBRE

El dia que Laura va arribar a Valltana plovia a bots i barrals, però a ella no li va importar mullar-se. Havia deixat massa tristeses enrere per preocupar-se d’aquesta insignificància. Va baixar del cotxe i va buscar el número de la casa, va traure les claus i les ficà al pany.Tot havia acabat; començava una nova vida.
A la immobiliaria li van dir que la casa estaria a punt  quan ella arribara. L’antic propietari, que s’havia traslladat a la ciutat per feina, ja hauria recollit totes les seues coses i haurien netejat la casa per deixar-la a punt per a instal·lar-se quan li vinguera de gust. La casa era xicoteta, però molt acollidora. Tenia un saló-menjador gran, una habitació de matrimoni, una cuina, un bany i una habitació xicoteta que Laura volia convertir amb un estudi. Ara bé, el millor de tot era la gran quantitat de llum que tenia per tot arreu. No necessitava més: era perfecta perquè ella el que més necessitava era començar de nou i el lloc i la casa eren perfectes per aconseguir-ho.
Va obrir la porta i, en entrar, el primer que va fer va ser aixecar la persiana  perquè entrara la llum. Era un dia gris i tristot; però, tot i això, va poder comprovar les vistes que tindria des del sofà que hi havia al davant. Després s’acostà a la tauleta que hi havia a un costat del sofà per deixar les claus i va veure una cosa que li resultà molt familiar: era un llibre, encara que no era un llibre qualsevol. Es quedà molt sorpresa i el va agafar amb impaciència. Quan va girar la portada es quedà paralitzada: sí, era la seua lletra i la nota que va escriure feia uns anys i que a penes recordava:
“Espere que la lectura d’aquest llibre et resulte tan plaent i intensa com el nostre amor”
Laura, 23 d’abril de 1997

Es deixà caure en el sofà i les claus caigueren al terra amb un tintineig suau. En aquell moment se n’adonà que  no podia oblidar completament el passat perquè encara li quedaven coses pendents. Un sol alegre i tímid assomà el seu somriure per la finestra. 

Joan V. Navarro

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada