Mentre prenia café en la terrassa d’un
bar, Marta recordava les vegades que havia estat en una situació semblant.
Tenia una especial afició per fer el retrat de les persones que coneixia pel
xat. Les dibuixava tal com se les imaginava abans de coneixer-les personalment.
Mai havia encertat. El cas era que no sols s’havia equivocat en el seu aspecte
físic, sinó que tampoc eren i actuaven com ella havia imaginat a partir de les
converses del xat.
El primer era un colecionista de botons.
Sí, de botons de tot tipus i maneres que es passava tot el temps observant els
botons de la roba de la gent que tenia al voltant i dient si els tenia o no i
de quin tipus eren. Fins i tot deia que les persones podien classificar-se
segons els botons que portaven. Després va conéixer un altre que pensava que
tot aquell que el mirava més de tres segons seguits a la cara era perquè li
tenia mania i volia fer-li mal: sempre anava capcot i no mirava mai als ulls
encara que li parlares a la cara. El tercer era un home que deia tenir la
solució per eixir de la crisi econòmica que estàvem patint i, durant les
gairebé quatre hores que estigueren junts en el primer i únic encontre
personal, li va exposar detalladament la seua teoria. Això sí, tots tres tenien
una cosa en comú amb Marta: estaven sols.
Aquesta vegada era diferent, pensava
Marta. Samuel era un gran aficionat a la mar i el fet de viure en una illa li
facilitava la seua activitat marítima. De fet li va dir que aniria amb vaixell, tot i que amb avió podia estalviar-se molt de
temps per passar-lo junts. Semblava educat, culte i tendre i, segons el seu
imaginatiu retrat, era guapo.
Va fer una passejada pel port mentre
feia temps per a l'arribada del vaixell de les 5:20. El cel estava gris i
pesat, les gavines gridaven i volaven sense rumb per damunt de l’aigua i les
ones saltaven violentes fins estavellar-se contra l’escullera.
El vaixell arribà puntual i Marta va
reconéixer Samuel de seguida: duia els pantalons blaus i la camisa blanca amb
un jersei amb motius mariners tal i com havien quedat. Marta se’l quedà mirant
des de la distància i s’amagà discretament darrere un contenidor que tenia al
costat, al temps que es llevava el mocador morat que havia quedat en dur.
Esperà que baixara per veure’l de més a prop amb la precaució que ell no la poguera
veure. Quan va comprovar que Samuel després de mirar pel seu voltant es quedava
d’esquenes aprofità per anar-se’n.
De camí a l’eixida del port, va traure
un paper que portava a la bossa i quan el va desplegar somrigué. Aquesta vegada
havia encertat: Samuel era exactament com ella l’havia dibuixat. Començava a
ploure i va obrir el paragua plegable que portava sempre per aquelles ocasions.
Mirà el rellotge; si es donava pressa encara podria agafar l’autobús per tornar
a Valltana.
Joan V. Navarro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada