LES XARXES SOCIALS: UNA NOVA FORMA DE LITERATURA, UNA NOVA FORMA DE LECTURA.

Aquestos dies he acabat de llegir la novel·la Ossos al jardí de l’escriptor suec Henning Mankell. Una novel·la més de la sèrie Wallander, però amb la particularitat que, segons l’autor, és la darrera en què el protagonista és el policia Kurt Wallander. Per aquest motiu després de la història de ficció, Mankell escriu un petit assaig on explica com neix la idea de crear aquest personatge i parla d’altres aspectes literaris. És ací on hi ha unes paraules que m’han fet reflexionar sobre els nous models literaris i les noves formes de lectura.

Diu Henning Mankell: “el món del llibre està sotmés a un procés de transformació. Com sempre. No obstant això, cal tenir en compte que allò que canvia és la forma de distribució del llibre, no l’obra en si. El fet de sostenir amb les mans les pàgines, lligades a dues cobertes. Cada vegada hi haurà més gent que s’emportarà al llit la tauleta tàctil, és cert, però el llibre físic no desapareixerà mai. I crec que també hi haurà gent, i no pel fet de ser retrògrads, que tornarà al llibre imprés. El temps dirà si tinc raó o si m’erro”

En un principi estic d’acord amb Mankell, però si ho pense amb més deteniment o més perspectiva no n’estic segur. Potser a la meua generació i les generacións anteriors ens costa imaginar-nos un futur sense el llibre imprés, ara bé, si pense en les noves generacions de lectors comencen els dubtes, ja que estan molt més acostumats a les noves tecnologies que nosaltres: de fet no concebeixen la vida sense aquestes. El que passa, pense, és que aquest fet ens produeix “vertigen”: ens costa entendre’l. Així que no veig impossible un futur sense llibres impresos; ara, si açò és bo o dolent no ho sé. El furur dirà i, a més, hi ha opinions diverses. Del que sí estic segur que estem entrant, si no hem entrat ja, en una nova forma de relació amb la lectura.

Per altra banda, aquest tema em duu a reflexionar també sobre el fet de la creació i la publicació. Les xarxes social estan donant  l’oportunitat de compartir-publicar o fins i tot autopublicar textos literaris que abans eren molt difícil de difondre. Hi ha molta gent crítica amb aquest tipus de difusió: “açò no és literatura i apareixen moltes coses que no passen el sedàs de la qualitat literaria” diuen. Tenen raó, però també hi ha obres publicades i fins i tot amb “gran èxit de vendes i públic” que difícilment passarien aquest “sedàs de qualitat”. O no recordem obres del tipus 50 ombres de Grey, per exemple. Obres fetes “a la carta” i acompanyades d’una gran campanya publicitària que desapareixen del món lector amb gairebé la mateixa rapidesa que han aparegut.

En definitiva, tot i que hi haja textos de poca qualitat, també hi ha d’altres molt bons que per la via de la publicació tradicional no arribarien mai als lectors. A més, ¿per què no considerar la possibilitar de compartir obres amb altra gent sense la necessitat de publicar i sense altra pretensió que compartir? Ens trobem, doncs, en una altra forma de relació obra literària-lector que crec que no hem de despreciar. El temps i les noves tecnologies avancen i introdueixen noves formes de relació, si més no, tan interessants com les anteriors i, sobre tot, compatibles amb les formes de relació tradicionals. Cadascú és molt lliure de destriar el que no li aporta res o el que li interessa.

Joan V. Navarro