Imatge: Fotografías para Soñar
EL
LLIBRE
El dia que Laura va
arribar a Valltana plovia a bots i barrals, però a ella no li va importar
mullar-se. Havia deixat massa tristeses enrere per preocupar-se d’aquesta
insignificància. Va baixar del cotxe i va buscar el número de la casa, va
traure les claus i les ficà al pany.Tot havia acabat; començava una nova vida.
A la immobiliaria li
van dir que la casa estaria a punt quan
ella arribara. L’antic propietari, que s’havia traslladat a la ciutat per
feina, ja hauria recollit totes les seues coses i haurien netejat la casa per
deixar-la a punt per a instal·lar-se quan li vinguera de gust. La casa era
xicoteta, però molt acollidora. Tenia un saló-menjador gran, una habitació de
matrimoni, una cuina, un bany i una habitació xicoteta que Laura volia
convertir amb un estudi. Ara bé, el millor de tot era la gran quantitat de llum
que tenia per tot arreu. No necessitava més: era perfecta perquè ella el que
més necessitava era començar de nou i el lloc i la casa eren perfectes per aconseguir-ho.
Va obrir la porta i, en
entrar, el primer que va fer va ser aixecar la persiana perquè entrara la llum. Era un dia gris i
tristot; però, tot i això, va poder comprovar les vistes que tindria des del
sofà que hi havia al davant. Després s’acostà a la tauleta que hi havia a un
costat del sofà per deixar les claus i va veure una cosa que li resultà molt
familiar: era un llibre, encara que no era un llibre qualsevol. Es quedà molt
sorpresa i el va agafar amb impaciència. Quan va girar la portada es quedà
paralitzada: sí, era la seua lletra i la nota que va escriure feia uns anys i
que a penes recordava:
“Espere
que la lectura d’aquest llibre et resulte tan plaent i intensa com el nostre
amor”
Laura,
23 d’abril de 1997
Es deixà caure en el
sofà i les claus caigueren al terra amb un tintineig suau. En aquell moment se
n’adonà que no podia oblidar
completament el passat perquè encara li quedaven coses pendents. Un sol alegre
i tímid assomà el seu somriure per la finestra.
Joan V. Navarro
