divendres, 22 de novembre del 2013

VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS

Conseguir un somni o tindre moments de felicitat no sembla fàcil en un principi, especialment per a les persones que tenen una vida "gris i monòtona"; però, així i tot, hi ha gent que lluita per aconseguir-ho.
Vivir es fácil con los ojos cerrados ens conta la història d'uns personatges en busca del seu somni o en busca d'una existència millor.

El que més m'agrada d'aquesta pel·lícula és el fet senzill, però de vegades molt difícil de contar una HISTÒRIA. Una història de gent corrent, sense grans pretencions, però que en la seua vida queda reflexada la vida de la majoria de la gent: amb les seues misèries, les seues desgràcies i, sobretot, les seues il·lusions.
Aquesta pel·licula està ambientada en l'Espanya de finals del 60 i quan la estàs veient te n'adones que no em canviat tant com creiem. Això sí, ara tenim Facebook, Twitter, whatsapp, tablets, smartphone..., però les relacions socials i les situacions personals no són molt diferents.

Una meravellosa pel·lícula per a tots aquells que els agade el cine que conta HISTÒRIES.



dimecres, 20 de novembre del 2013

Alba


Com una fada ballant
cançons tristes de nit fosca,
viatges pel desig que bressolen
papallones de maragda.
Gotes de llum fugen per les finestres
amb somriures infinits
mentre el sol desvetlla
secrets virolats d’escuma blava.

Esmicoles l’anhel
que trepitja vidres amargs
i l’amor alça el vol
amb una flaire eterna.
Remor de gent verdeja la cantonada.
Un gat miola la tristesa
entre terrats vells.
Enyores aquelles hores
plenes de la seua presència

en la buidor esmunyedissa de la solitud.

Joan V. Navarro


Imatge: Fotografías para Soñar

dilluns, 18 de novembre del 2013

Imatge: Fotografías para Soñar


L’espera

Mentre prenia café en la terrassa d’un bar, Marta recordava les vegades que havia estat en una situació semblant. Tenia una especial afició per fer el retrat de les persones que coneixia pel xat. Les dibuixava tal com se les imaginava abans de coneixer-les personalment. Mai havia encertat. El cas era que no sols s’havia equivocat en el seu aspecte físic, sinó que tampoc eren i actuaven com ella havia imaginat a partir de les converses del xat.

El primer era un colecionista de botons. Sí, de botons de tot tipus i maneres que es passava tot el temps observant els botons de la roba de la gent que tenia al voltant i dient si els tenia o no i de quin tipus eren. Fins i tot deia que les persones podien classificar-se segons els botons que portaven. Després va conéixer un altre que pensava que tot aquell que el mirava més de tres segons seguits a la cara era perquè li tenia mania i volia fer-li mal: sempre anava capcot i no mirava mai als ulls encara que li parlares a la cara. El tercer era un home que deia tenir la solució per eixir de la crisi econòmica que estàvem patint i, durant les gairebé quatre hores que estigueren junts en el primer i únic encontre personal, li va exposar detalladament la seua teoria. Això sí, tots tres tenien una cosa en comú amb Marta: estaven sols.

Aquesta vegada era diferent, pensava Marta. Samuel era un gran aficionat a la mar i el fet de viure en una illa li facilitava la seua activitat marítima. De fet li va dir que aniria amb  vaixell,  tot i que amb avió podia estalviar-se molt de temps per passar-lo junts. Semblava educat, culte i tendre i, segons el seu imaginatiu retrat, era guapo.

Va fer una passejada pel port mentre feia temps per a l'arribada del vaixell de les 5:20. El cel estava gris i pesat, les gavines gridaven i volaven sense rumb per damunt de l’aigua i les ones saltaven violentes fins estavellar-se contra l’escullera.

El vaixell arribà puntual i Marta va reconéixer Samuel de seguida: duia els pantalons blaus i la camisa blanca amb un jersei amb motius mariners tal i com havien quedat. Marta se’l quedà mirant des de la distància i s’amagà discretament darrere un contenidor que tenia al costat, al temps que es llevava el mocador morat que havia quedat en dur. Esperà que baixara per veure’l de més a prop amb la precaució que ell no la poguera veure. Quan va comprovar que Samuel després de mirar pel seu voltant es quedava d’esquenes aprofità per anar-se’n.

De camí a l’eixida del port, va traure un paper que portava a la bossa i quan el va desplegar somrigué. Aquesta vegada havia encertat: Samuel era exactament com ella l’havia dibuixat. Començava a ploure i va obrir el paragua plegable que portava sempre per aquelles ocasions. Mirà el rellotge; si es donava pressa encara podria agafar l’autobús per tornar a Valltana.



                                                                    Joan V. Navarro


Imatge: Fotografías para Soñar


La música de la nit envolta
uns desitjos
que mai no dormen.

_________________________________________________________________________________




Imatge: Fotografías para Soñar

Dies, hores, passa el temps.
Dorms l’anhel
del gaudi que demà esperes.

_________________________________________________________________________________



Foto: Joan V. Navarro
Esmicolant l’absència
trepitges
camins insòlits.

___________________________________________________________



Imatge: Fotografías para Soñar
La foscor de la nit
il·lumina
les golfes de la il·lusió


Joan V. Navarro

______________________________________________


                             Imatge: Fotografías para Soñar


Les ones, que amb suavitat
acaronen la sorra dels somnis,
besen la platja dels desitjos eterns.

Joan V. Navarro

______________________________________________


 Imatge: Fotografías para Soñar

Vaig per camins silenciosos
escoltant
crits de solitud.

Joan V. Navarro








RECORDS

Temerosa disbauxa
que fuig de l’oblit.
Nostàlgia que vessa
miratges de boira
i acarona els records
amb alegre tristor.
Celler de moments
intensament viscuts.
A la recerca vaig
de dies, hores, instants
de goig infinit.

Joan V. Navarro

Imatge: Fotografías para Soñar
UN PAS ENDAVANT I CAP PAS ENRERE!

Després de tot el que ha passat aquestos dies i acabant amb la manifestació d'avui, una cosa queda clara: les coses a RTVV, passe el que passe, ja no podran ser com abans.

Per una banda els polítics del PP valencià, tot i que vulguen donar la imatge que açò no els afecta, hauran de prendre nota. Gent de totes les sensibilitats polítiques i culturals han dit la seua, i tots han coincidit amb una cosa: la necessitat i el desig d'una televisió pròpia, pública, plural i en valencià. Aquestos polítics, molt "aficionats" al poder, hauran de fer alguna cosa que no siga únicament seguir el dictat de "Madrid" si no volen quedar relegats a un segon o tercer terme polític al País Valencià. De fet, potser siga in il·lús optimista, però em sembla que no s'atreviran a tancar RTVV al menys en els terminis previstos.

Per altra banda, la gent de RTVV que alguns tant hem criticat per seguir el dictàmen del poder manipulador que controlava RTVV, han fet un definitiu pas endavant i han denunciat tot el que passava. Hauran de guanyar-se la credibilitat; els costarà, però han fet un pas endavant que ja mai podran desfer. Si és així tothom estarem amb ells i tornarem a il·lusionar-nos amb eixa televisió que parla de les nostres coses i en la nostra llengua; la mateixa il·lusió amb que reberem RTVV el 9 d'octubre de 1989 quan va començar a emetre.

Així doncs, caldrà REFUNDAR RTVV ( "Mai no és massa tard per tornar a començar" Camins-Sopa de Cabra)


Joan V. Navarro
TANCAMENT DE RTVV

Quan m'he assabentat de notícia ha hagut de llegir-la tres vegades: no m'ho podia creure. Després he posat Canal 9 i he escoltat i vist els treballadors com, amb cares de tristesa i fins i tot d'impotència, explicaven la situació. Aleshores me n'he adonat que anava de debò.

Estic encara amb una sensació estranya: no m'ho acabe de creure. Pense que potser el govern de la Cv ha llançat un "embit sense cartes" per veure que passa. Em sembla que comencen a veure's perdut i no volen anar-se'n sense deixar la seua "empremta": volen "morir matant".

Però el fet també m'ha fet reflexionar i pense que nosaltres d'alguna forma també em deixat morir la RTVV. No ens hem cansat de dir que era molt dolenta i que era un pamflet del PP; i, moltes vegades hem oblidat que era la nostra, que el que calia era recuperar-la i no oblidar-la. En RTVV hi ha gent molt vàlida i molt professional que potser no l'ha deixat fer la seua feina en condicions.Fins i tot he llegit alguns comentaris que m'han semblat injustos: "total amb la merda de televisió que tenim tampoc perdem res", "Amb la poca audiència que tenia...". És com si el govern (porta camí de fer-ho) destrossara la sanitat pública i l'escola pública i com ja ningú o molt poca gent l'usa la solució fos tancar-la. (Bo! tampoc vull donar idees...)

En definitiva, crec que ara és el moment de, en primer lloc, salvar "la nostra" RTVV i després lluitar per aconseguir aquella RTVV que ens il·lusionà tant quan va nàixer.

Per suposat, TOT EL MEU SUPORT A LA GENT QUE TREBALLA A RTVV 

Joan V. Navarro