PRIMO MANGIARE, DOPO FILOSOFARE

PRIMO MANGIARE, DOPO FILOSOFARE

Sobresous en sobres no declarats, mariscades a conte de diners per a cursos de formació, herències dipositades a l’estranger i que s’obliden declarar, targetes “black”… Tothom implicat: partits polítics de diverses ideologies, sindicats. Encara queda algú que confie en la clase política d’aquest país? Cert que es pot argumrntar que no tots són iguals, que hi ha gent en política que és honrada, que té ética i que vol treballar per la societat. Hi estic d’acord, millor dit: vull estar d’acord, necessite estar d’acord. Però, on són?

Ha arribat l’hora que aquesta gent surta i faça els seus plantejaments. Ha arribat la seua hora. Estic parlant de polítics de totes les ideologies, perquè cadascú pot defendre els seus arguments, però amb sentit i amb ética. Ja no val allò de: és molt difícil acabar amb el poder establert. Cal donar un cop a la taula, denunciar el que està passant  (encara que siga del propi partit o sindicat) i tirar endavant, eixa és la veritable regeneració política. Necessitem gent nova, propostes noves i ens sobren lleis que no serveixen per a res, propòstes enganyoses i buides i amenaces com que “el populisme” será pitjor. No hi ha res que puga ser pitjor que el que tenim. L’únic perill real és que la gent se’n canse i comencé apassar de tot, comencé a buscar-se la vida pel seu compte i que el lema siga: “qui més puga, per a ell”.

Deixem-nos d’excuses i de plantenjaments buits, ara és l’hora de la gent vàlida, de la gent amb ética política i de la gent amb propòstes concretes i reals. Ara és l’hora d’aplicar el que diuen els italians: PRIMO MANGIARE, DOPO FILOSOFARE.

Joan V. Navarro Bargues

SÓC UN MEDIOCRE

Sí, sóc un mediocre perquè...

Treballe de professor de secundària interí: no he aprovat les oposicions.
Faig esport, però sóc un "paquete" en l'esport.
M'agrada la literatura i escric, però no escric res extraordinari.
M'agrada la fotografia, però faig fotos molt "normaletes".

Ara bé...

M'agrada molt el meu treball i procure que els meus alumnes aprenguen i disfruten tant com jo en les classes. A més, no estic disposat al fet que quatre o cinc "companys" (en ocasions amb molta prepotència) decidesquen "si sóc o no apte per fer classes", per tant mai més em presentaré a unes oposicions.
Quan faig esport el normal per mi és perdre, però gaudesc d'allò més practicant-lo, això vol dir que si per guanyar cal "sacrifici" amb mi que no conten.
M'ho passe molt bé escrivint. No sé si algú li agrada el que escric ( espere que sí), perquè sempre escrivim pensant en qui et puga llegir; però sobretot gaudesc molt del procés de creació.
M'agrada la fotografia i em sembla que com a fotògraf no sóc res de l'altre món, però tampoc vull ser el millor, estic bé així: passant-m'ho bé amb les fotos.

Això sí...

A més de tot això, puc gaudir de la meua vida amb una família i uns amics MERAVELLOSOS, que si dedicara més temps a ser millor en les altres coses que he esmentat, no podria gaudir tant.

En definitiva, sóc feliç amb el que faig i no em preocupa, ni VULL, ser el millor en res si això significa renunciar a coses importants per a mi. No sé si estic equivocat, però és la meua forma de veure la vida.

Així que...

M'ENCANTA SER UN MEDIOCRE

Joan V. Navarro Bargues

Imatge: Londres-Agost(2008). Joan V. Navarro Bargues

Per què escriure? i, per què en Facebook?

Moltes I molt diverses són les motivacions que té la gent per escriure. Hi ha qui diu escriure per crear els móns que no pot viure, hi ha qui escriu per no sentir-se sol, hi ha qui escriu per poder expresar tot allò que sent. Ara bé, hi ha un motiu comú a tothom: escriure per a que algú llija el que escriu i, si pot ser,que els agrade, que els estimen: ací és on entra Facebook.

Abans sols hi havia dues formes per a que algú es convertira en lector d’allò que escrivim. Bé aconseguíem publicar o bé deixàvem el que escrivíem a gent propera i que sabérem que els agradava la literatura. No cal dir quan difícil és publicar i, de vegades, també era força complicat (per diferents motius) trobar algú a qui confiar les nostres creacions. Facebook està desenvolupant aquest paper: un lloc on presentar les creacions amb molta gent amb la possibilitat de llegir-les. Cert és que, com diu alguna gent, apareixen moltes coses sense interés; segur. No seré jo el que ho negué, però també es poden llegir coses molt interessant i recomanacions de lectures molt interessants.

Per altra part està la “mentida” de Facebook: amics que cliquen al “me gusta” per quedar bé i de vegades potser ni ho han llegit. Ara, també estan els amics que són  sincers i, si no, recorde una famosa frase: “digues que m’estimes encara que siga mentida”. A qui no li agrada que l’estimen.., encara que siga mentida?

Per acabar aquesta reflexió, em plantege el meu cas: per a mi l’escriptura no passa de ser una afició sense cap altra pretenció, amb tots els avantatge i inconvenients que té. Jo no pretenc publicar, no vull publicar almenys per ara (mai es pot dir d’aquesta aigua no veuré). Pretenc que continue sent una afició. Ací hi ha gent que li agradarà el que escric i gent que li desagradarà i gent que “em dirà que m’estima encara que siga mentida”; però, en definitiva, gent que pot llegir el que escric. També hi ha lectures molt interessant que sense aquesta plataforma no hagués conegut. Gent que usa Facebook com a mitjà per donar a conéixer la seua obra. En resum, Facebook no sols ha estat i és una plataforma de comunicació, sinó que resulta un gran espai que ha obert noves formes de comunicació literària.

Joan V. Navarro Bargues

LES XARXES SOCIALS: UNA NOVA FORMA DE LITERATURA, UNA NOVA FORMA DE LECTURA.

Aquestos dies he acabat de llegir la novel·la Ossos al jardí de l’escriptor suec Henning Mankell. Una novel·la més de la sèrie Wallander, però amb la particularitat que, segons l’autor, és la darrera en què el protagonista és el policia Kurt Wallander. Per aquest motiu després de la història de ficció, Mankell escriu un petit assaig on explica com neix la idea de crear aquest personatge i parla d’altres aspectes literaris. És ací on hi ha unes paraules que m’han fet reflexionar sobre els nous models literaris i les noves formes de lectura.

Diu Henning Mankell: “el món del llibre està sotmés a un procés de transformació. Com sempre. No obstant això, cal tenir en compte que allò que canvia és la forma de distribució del llibre, no l’obra en si. El fet de sostenir amb les mans les pàgines, lligades a dues cobertes. Cada vegada hi haurà més gent que s’emportarà al llit la tauleta tàctil, és cert, però el llibre físic no desapareixerà mai. I crec que també hi haurà gent, i no pel fet de ser retrògrads, que tornarà al llibre imprés. El temps dirà si tinc raó o si m’erro”

En un principi estic d’acord amb Mankell, però si ho pense amb més deteniment o més perspectiva no n’estic segur. Potser a la meua generació i les generacións anteriors ens costa imaginar-nos un futur sense el llibre imprés, ara bé, si pense en les noves generacions de lectors comencen els dubtes, ja que estan molt més acostumats a les noves tecnologies que nosaltres: de fet no concebeixen la vida sense aquestes. El que passa, pense, és que aquest fet ens produeix “vertigen”: ens costa entendre’l. Així que no veig impossible un futur sense llibres impresos; ara, si açò és bo o dolent no ho sé. El furur dirà i, a més, hi ha opinions diverses. Del que sí estic segur que estem entrant, si no hem entrat ja, en una nova forma de relació amb la lectura.

Per altra banda, aquest tema em duu a reflexionar també sobre el fet de la creació i la publicació. Les xarxes social estan donant  l’oportunitat de compartir-publicar o fins i tot autopublicar textos literaris que abans eren molt difícil de difondre. Hi ha molta gent crítica amb aquest tipus de difusió: “açò no és literatura i apareixen moltes coses que no passen el sedàs de la qualitat literaria” diuen. Tenen raó, però també hi ha obres publicades i fins i tot amb “gran èxit de vendes i públic” que difícilment passarien aquest “sedàs de qualitat”. O no recordem obres del tipus 50 ombres de Grey, per exemple. Obres fetes “a la carta” i acompanyades d’una gran campanya publicitària que desapareixen del món lector amb gairebé la mateixa rapidesa que han aparegut.

En definitiva, tot i que hi haja textos de poca qualitat, també hi ha d’altres molt bons que per la via de la publicació tradicional no arribarien mai als lectors. A més, ¿per què no considerar la possibilitar de compartir obres amb altra gent sense la necessitat de publicar i sense altra pretensió que compartir? Ens trobem, doncs, en una altra forma de relació obra literària-lector que crec que no hem de despreciar. El temps i les noves tecnologies avancen i introdueixen noves formes de relació, si més no, tan interessants com les anteriors i, sobre tot, compatibles amb les formes de relació tradicionals. Cadascú és molt lliure de destriar el que no li aporta res o el que li interessa.

Joan V. Navarro

UN PAS ENDAVANT I CAP PAS ENRERE!

Després de tot el que ha passat aquestos dies i acabant amb la manifestació d'avui, una cosa queda clara: les coses a RTVV, passe el que passe, ja no podran ser com abans.

Per una banda els polítics del PP valencià, tot i que vulguen donar la imatge que açò no els afecta, hauran de prendre nota. Gent de totes les sensibilitats polítiques i culturals han dit la seua, i tots han coincidit amb una cosa: la necessitat i el desig d'una televisió pròpia, pública, plural i en valencià. Aquestos polítics, molt "aficionats" al poder, hauran de fer alguna cosa que no siga únicament seguir el dictat de "Madrid" si no volen quedar relegats a un segon o tercer terme polític al País Valencià. De fet, potser siga in il·lús optimista, però em sembla que no s'atreviran a tancar RTVV al menys en els terminis previstos.

Per altra banda, la gent de RTVV que alguns tant hem criticat per seguir el dictàmen del poder manipulador que controlava RTVV, han fet un definitiu pas endavant i han denunciat tot el que passava. Hauran de guanyar-se la credibilitat; els costarà, però han fet un pas endavant que ja mai podran desfer. Si és així tothom estarem amb ells i tornarem a il·lusionar-nos amb eixa televisió que parla de les nostres coses i en la nostra llengua; la mateixa il·lusió amb que reberem RTVV el 9 d'octubre de 1989 quan va començar a emetre.

Així doncs, caldrà REFUNDAR RTVV ( "Mai no és massa tard per tornar a començar" Camins-Sopa de Cabra)

Joan V. Navarro

TANCAMENT DE RTVV

Quan m'he assabentat de notícia ha hagut de llegir-la tres vegades: no m'ho podia creure. Després he posat Canal 9 i he escoltat i vist els treballadors com, amb cares de tristesa i fins i tot d'impotència, explicaven la situació. Aleshores me n'he adonat que anava de debò.

Estic encara amb una sensació estranya: no m'ho acabe de creure. Pense que potser el govern de la Cv ha llançat un "embit sense cartes" per veure que passa. Em sembla que comencen a veure's perdut i no volen anar-se'n sense deixar la seua "empremta": volen "morir matant".

Però el fet també m'ha fet reflexionar i pense que nosaltres d'alguna forma també em deixat morir la RTVV. No ens hem cansat de dir que era molt dolenta i que era un pamflet del PP; i, moltes vegades hem oblidat que era la nostra, que el que calia era recuperar-la i no oblidar-la. En RTVV hi ha gent molt vàlida i molt professional que potser no l'ha deixat fer la seua feina en condicions.Fins i tot he llegit alguns comentaris que m'han semblat injustos: "total amb la merda de televisió que tenim tampoc perdem res", "Amb la poca audiència que tenia...". És com si el govern (porta camí de fer-ho) destrossara la sanitat pública i l'escola pública i com ja ningú o molt poca gent l'usa la solució fos tancar-la. (Bo! tampoc vull donar idees...)

En definitiva, crec que ara és el moment de, en primer lloc, salvar "la nostra" RTVV i després lluitar per aconseguir aquella RTVV que ens il·lusionà tant quan va nàixer.

Per suposat, TOT EL MEU SUPORT A LA GENT QUE TREBALLA A RTVV 

Joan V. Navarro

UNES VÍCTIMES DEL FRANQUISME OBLIDADES

Potser la majoria haveu sentit parlar de l'epidèmia de pólio dels anys 50-60. Potser coneixeu algun afectat, però el que no sé si coneixeu és el síndrome postpólio que ha aparegut en molta gent després de 45-50 anys de patir la malaltia (agreujament de les conseqüències inicials de la malaltia).

Els que hem patit i patim aquesta malaltia (perquè és irreversible) hem quedat marcats de per vida amb minusvalies diverses (principalment en les extremitats i en alguns casos respiratòries). El meu cas pel que sé, afortunadament per a mi, és dels més lleus, però no deixa de ser una afectació que ha marcat el desenvolupament de la meua vida. Fins i tot, no dubte en afirmar que l'afectació ha esta més psicològica que física. És una situació amb què es pot arribar a conviure , però no s'accepta mai.

La nostra vida (som milers d'afectats) ha estat i és una cursa constant d'obstacles que hem superat i anem superant gràcies al nostre esforç i a l'ajuda de tota la gent que ens envolta i ens estima (pares, mares, germans, familiars i amics) i ens han fet la vida més fàcil. A aquesta gent el meu infinit agraïment i estima.

Si escric açò no és per denunciar res ( a aquestes alçades no paga la pena. El que cal és gaudir de la vida i de les persones que estimem i ens estimen el màxim possible), ni perquè estiga malament ( de vegades tinc baixons psicològics, però amb l'ajuda dels "meus" aconseguesc sortir-me'n); de fet he esperat a estar amb forces per escriure açò. El que pretenc és donar a conéixer el fet, donar ànims a tots aquells que pateixen la malaltia ( la vida val molt la pena: viure és divertit) i sobretot, DONAR LES GRÀCIES A TOTES LES PERSONES QUE ESTIMEM I ENS ESTIMEN I HAN FET QUE LA NOSTRA VIDA SIGA MERAVELLOSA!!!!

Per acabar, deixe un enllaç d'un article molt interessant on entendreu perquè he titulat aquest post "UNES VÍCTIMES DEL FRANQUISME OBLIDADES"

http://www.publico.es/espana/261727/la-polio-de-los-cincuenta-una-negligencia-del-franquismo

HO ESTAN FENT MOLT BÉ!

“Tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”. Aquesta frase repetida fins l’avorriment és la primera i principal mentida de la situació socioeconòmica que estem patint actualment. “Si tots fem un esforç, se’n sortirem”. Segona mentida perquè eixe tots, a qui inclou? (a la gent que ha viscut segons les seues possibilitats?). “No hi ha diners”. Tercera mentida. No és que no hi ha diners, el tema és que estan en mans inadequades.

Amb aquestes tres grans mentides se sustenta la CRISI econòmica (la quarta gran mentida). No estem davant una crisi econòmica, estem davant d’una grandíssima estafa. El que tenim és la fi d’una època. Concretament estem davant el final del sistema neoliberal. Un sistema on l’únic valor és els diners, la resta no compta. Açò és el que ha entrat en crisi, perquè la cosa no dóna per a més i l’única eixida dels defensors d’aquest sistema és rascar “el socarrat”.

Tot açò ho han aprofitat per llevar les millores socials, laborals i econòmiques que la gent (el poble) havia aconseguit. Clar, si qualssevol pot viure com un ric aleshores ser ric ja no té sentit; cal diferenciar-se del populatxo d’alguna manera. Així que estem com estàvem quaranta o cinquanta anys enrere (sense diners, sense educació pública, sense sanitat, sense ajudes socials, sense democràcia).

Sí, sense democràcia perquè el que tenim avui és únicament una democràcia nominal. Cada dia, cada decisió política no és altra cosa que una microdictadura de la qual sembla que no som conscients. No ens enganyem, la societat actual no la dirigeixen els polítics que hem elegit, la dirigeixen els mercats (per cert, qui són els mercats?), el sector financer (18 bilions d’euros en paradísos fiscals) i a més a més tenen l’església per donar-los suport moral (perquè clar, com el cel és per als pobres, no cal que ens preocupem).

Davant de tot açò crec que l’única evidència és que res tornarà a ser com abans. No sé si l’esdevenidor serà millor o pitjor, però segur que serà diferent. Recorde una anécdota que va contar José Luis Sanpedro: deia que un cacic estava repartint paperetes entre els seus treballadors per què el votaren fins que arribà a un que li retorna la papereta i li diu “de mi hambre mando yo”. Doncs, potser caldria pendre conciència de la realitat de la situació i cridar ben fort “de mi hambre mando yo”. Aquest podria ser el camí cap a un futur diferent i millor. També ens queda fer una segona Revolució Francesa.