FELIÇ ANY 2014

ABSÈNCIA

" Just lo front port vostra bella semblança"

Jordi de Sant Jordi

Com una papallona de maragda ballant

cançons tristes de nit fosca. 

Com una fada volant per terrats vells

amb una flaire eterna.

Anhele, desitge, estime,

esmicole la mirada absent.

Mentre gotes de llum fugen

pels vidres amargs de l'oblit

i el sol desvetlla secrets virolats

amb un somriure infinit.

Remor de gent envolta la cantonada

Joan V. Navarro

Imatge: Fotografías para Soñar

DIA

Des de la llunyania s'apropa

l'amor, a poc a poc.

De vegades amb rebel·lia,

de vegades amb desesperació.

Ve per camins esquerps de tristesa,

ve per camins dolços d'esperança.

Des de la llunyania s'apropa

l'amor, amb intensitat.

De vegades corre,

de vegades s'atura.

Ve per camins amargs de fracàs,

ve per camins suaus d'alegria.

Des de la llunyania arriba

l'amor, a poc a poc.

Des de la llunyania arriba

cada dia. 

Des de la llunyania arriba

i sempre el tenim ací.

Joan V. Navarro

Imatge: Fotografías para Soñar

ENYORANÇA

Amb la maleta buida de records,

plena de desitjos

esperes el tren dels somnis de futur.

Enyores aquelles hores plenes
de la seua presència,
en la buidor esmunyedisa
de la solitud.

Joan V. Navarro

Imatge: Fotografías para Soñar

PASSEIG PER LA VIDA

Viatge amb un tren

que va a poc a poc. 

Viatge amb un tren

sense estacions.

Viatge amb un tren

que plora, que riu,

que corre, que vola,

que de tant en tant s'atura.

Viatge amb un tren

ple de records, d'enyorança,

de pena, d'amor

de tristesa, d'alegria.

Viatge amb un tren

que em passeja per la vida.

Joan V. Navarro

VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS

Conseguir un somni o tindre moments de felicitat no sembla fàcil en un principi, especialment per a les persones que tenen una vida "gris i monòtona"; però, així i tot, hi ha gent que lluita per aconseguir-ho.

Vivir es fácil con los ojos cerrados ens conta la història d'uns personatges en busca del seu somni o en busca d'una existència millor.

El que més m'agrada d'aquesta pel·lícula és el fet senzill, però de vegades molt difícil de contar una HISTÒRIA. Una història de gent corrent, sense grans pretencions, però que en la seua vida queda reflexada la vida de la majoria de la gent: amb les seues misèries, les seues desgràcies i, sobretot, les seues il·lusions.

Aquesta pel·licula està ambientada en l'Espanya de finals del 60 i quan la estàs veient te n'adones que no em canviat tant com creiem. Això sí, ara tenim Facebook, Twitter, whatsapp, tablets, smartphone..., però les relacions socials i les situacions personals no són molt diferents.

Una meravellosa pel·lícula per a tots aquells que els agade el cine que conta HISTÒRIES.

Alba

Com una fada ballant

cançons tristes de nit fosca,

viatges pel desig que bressolen

papallones de maragda.

Gotes de llum fugen per les finestres

amb somriures infinits

mentre el sol desvetlla

secrets virolats d’escuma blava.

Esmicoles l’anhel

que trepitja vidres amargs

i l’amor alça el vol

amb una flaire eterna.

Remor de gent verdeja la cantonada.

Un gat miola la tristesa

entre terrats vells.

Enyores aquelles hores

plenes de la seua presència

en la buidor esmunyedissa de la solitud.

Joan V. Navarro

Imatge: Fotografías para Soñar

Imatge: Fotografías para Soñar

L’espera

Mentre prenia café en la terrassa d’un bar, Marta recordava les vegades que havia estat en una situació semblant. Tenia una especial afició per fer el retrat de les persones que coneixia pel xat. Les dibuixava tal com se les imaginava abans de coneixer-les personalment. Mai havia encertat. El cas era que no sols s’havia equivocat en el seu aspecte físic, sinó que tampoc eren i actuaven com ella havia imaginat a partir de les converses del xat.

El primer era un colecionista de botons. Sí, de botons de tot tipus i maneres que es passava tot el temps observant els botons de la roba de la gent que tenia al voltant i dient si els tenia o no i de quin tipus eren. Fins i tot deia que les persones podien classificar-se segons els botons que portaven. Després va conéixer un altre que pensava que tot aquell que el mirava més de tres segons seguits a la cara era perquè li tenia mania i volia fer-li mal: sempre anava capcot i no mirava mai als ulls encara que li parlares a la cara. El tercer era un home que deia tenir la solució per eixir de la crisi econòmica que estàvem patint i, durant les gairebé quatre hores que estigueren junts en el primer i únic encontre personal, li va exposar detalladament la seua teoria. Això sí, tots tres tenien una cosa en comú amb Marta: estaven sols.

Aquesta vegada era diferent, pensava Marta. Samuel era un gran aficionat a la mar i el fet de viure en una illa li facilitava la seua activitat marítima. De fet li va dir que aniria amb  vaixell,  tot i que amb avió podia estalviar-se molt de temps per passar-lo junts. Semblava educat, culte i tendre i, segons el seu imaginatiu retrat, era guapo.

Va fer una passejada pel port mentre feia temps per a l'arribada del vaixell de les 5:20. El cel estava gris i pesat, les gavines gridaven i volaven sense rumb per damunt de l’aigua i les ones saltaven violentes fins estavellar-se contra l’escullera.

El vaixell arribà puntual i Marta va reconéixer Samuel de seguida: duia els pantalons blaus i la camisa blanca amb un jersei amb motius mariners tal i com havien quedat. Marta se’l quedà mirant des de la distància i s’amagà discretament darrere un contenidor que tenia al costat, al temps que es llevava el mocador morat que havia quedat en dur. Esperà que baixara per veure’l de més a prop amb la precaució que ell no la poguera veure. Quan va comprovar que Samuel després de mirar pel seu voltant es quedava d’esquenes aprofità per anar-se’n.

De camí a l’eixida del port, va traure un paper que portava a la bossa i quan el va desplegar somrigué. Aquesta vegada havia encertat: Samuel era exactament com ella l’havia dibuixat. Començava a ploure i va obrir el paragua plegable que portava sempre per aquelles ocasions. Mirà el rellotge; si es donava pressa encara podria agafar l’autobús per tornar a Valltana.

                                                                    Joan V. Navarro

Imatge: Fotografías para Soñar

La música de la nit envolta

uns desitjos

que mai no dormen.

_________________________________________________________________________________

Imatge: Fotografías para Soñar

Dies, hores, passa el temps.

Dorms l’anhel

del gaudi que demà esperes.

_________________________________________________________________________________

Foto: Joan V. Navarro

Esmicolant l’absència

trepitges

camins insòlits.

___________________________________________________________

Imatge: Fotografías para Soñar

La foscor de la nit
il·lumina
les golfes de la il·lusió

Joan V. Navarro

______________________________________________

                             Imatge: Fotografías para Soñar


Les ones, que amb suavitat
acaronen la sorra dels somnis,
besen la platja dels desitjos eterns.

Joan V. Navarro

______________________________________________

 Imatge: Fotografías para Soñar

Vaig per camins silenciosos

escoltant

crits de solitud.

Joan V. Navarro

RECORDS

Temerosa disbauxa

que fuig de l’oblit.

Nostàlgia que vessa

miratges de boira

i acarona els records

amb alegre tristor.

Celler de moments

intensament viscuts.

A la recerca vaig

de dies, hores, instants

de goig infinit.

Joan V. Navarro

Imatge: Fotografías para Soñar

UN PAS ENDAVANT I CAP PAS ENRERE!

Després de tot el que ha passat aquestos dies i acabant amb la manifestació d'avui, una cosa queda clara: les coses a RTVV, passe el que passe, ja no podran ser com abans.

Per una banda els polítics del PP valencià, tot i que vulguen donar la imatge que açò no els afecta, hauran de prendre nota. Gent de totes les sensibilitats polítiques i culturals han dit la seua, i tots han coincidit amb una cosa: la necessitat i el desig d'una televisió pròpia, pública, plural i en valencià. Aquestos polítics, molt "aficionats" al poder, hauran de fer alguna cosa que no siga únicament seguir el dictat de "Madrid" si no volen quedar relegats a un segon o tercer terme polític al País Valencià. De fet, potser siga in il·lús optimista, però em sembla que no s'atreviran a tancar RTVV al menys en els terminis previstos.

Per altra banda, la gent de RTVV que alguns tant hem criticat per seguir el dictàmen del poder manipulador que controlava RTVV, han fet un definitiu pas endavant i han denunciat tot el que passava. Hauran de guanyar-se la credibilitat; els costarà, però han fet un pas endavant que ja mai podran desfer. Si és així tothom estarem amb ells i tornarem a il·lusionar-nos amb eixa televisió que parla de les nostres coses i en la nostra llengua; la mateixa il·lusió amb que reberem RTVV el 9 d'octubre de 1989 quan va començar a emetre.

Així doncs, caldrà REFUNDAR RTVV ( "Mai no és massa tard per tornar a començar" Camins-Sopa de Cabra)

Joan V. Navarro

TANCAMENT DE RTVV

Quan m'he assabentat de notícia ha hagut de llegir-la tres vegades: no m'ho podia creure. Després he posat Canal 9 i he escoltat i vist els treballadors com, amb cares de tristesa i fins i tot d'impotència, explicaven la situació. Aleshores me n'he adonat que anava de debò.

Estic encara amb una sensació estranya: no m'ho acabe de creure. Pense que potser el govern de la Cv ha llançat un "embit sense cartes" per veure que passa. Em sembla que comencen a veure's perdut i no volen anar-se'n sense deixar la seua "empremta": volen "morir matant".

Però el fet també m'ha fet reflexionar i pense que nosaltres d'alguna forma també em deixat morir la RTVV. No ens hem cansat de dir que era molt dolenta i que era un pamflet del PP; i, moltes vegades hem oblidat que era la nostra, que el que calia era recuperar-la i no oblidar-la. En RTVV hi ha gent molt vàlida i molt professional que potser no l'ha deixat fer la seua feina en condicions.Fins i tot he llegit alguns comentaris que m'han semblat injustos: "total amb la merda de televisió que tenim tampoc perdem res", "Amb la poca audiència que tenia...". És com si el govern (porta camí de fer-ho) destrossara la sanitat pública i l'escola pública i com ja ningú o molt poca gent l'usa la solució fos tancar-la. (Bo! tampoc vull donar idees...)

En definitiva, crec que ara és el moment de, en primer lloc, salvar "la nostra" RTVV i després lluitar per aconseguir aquella RTVV que ens il·lusionà tant quan va nàixer.

Per suposat, TOT EL MEU SUPORT A LA GENT QUE TREBALLA A RTVV 

Joan V. Navarro

CANT A LA VIDA

Amerats de vida

passegem pels camins intangibles

del somni.

No ens caldrà el dia,

ni  la nit.

No ens caldrà la pluja,

ni el vent.

No ens caldrà ningú,

però hi serà tothom.

Tothom qui estime la vida,

tothom qui tinga somnis.

Perquè els somnis són

 per a viure’ls

i la vida, per a somiar.

            NIT

Buscant  per camins

de boira espesa i sorda,

sents el silenci de l’amor.

Un amor tendre i blau,

ple d’enyorances esmunyedisses;

que fuig, que s’apropa,

que s’allunya.

Trepitges el foc gelat del desig

en la platja dels somnis:

ningú  hi és.

Corres, caus, t’alces.

Caus, crides, t’alces:

ningú et contesta.

T’abraces a l’hivern de l’absència,

i la lluna et diu adéu,

amb un somriure desesperat.

El plor d’un nedó desperta l’alba.

Joan V. Navarro

Imatge: Fotografías para Soñar

UNES VÍCTIMES DEL FRANQUISME OBLIDADES

Potser la majoria haveu sentit parlar de l'epidèmia de pólio dels anys 50-60. Potser coneixeu algun afectat, però el que no sé si coneixeu és el síndrome postpólio que ha aparegut en molta gent després de 45-50 anys de patir la malaltia (agreujament de les conseqüències inicials de la malaltia).

Els que hem patit i patim aquesta malaltia (perquè és irreversible) hem quedat marcats de per vida amb minusvalies diverses (principalment en les extremitats i en alguns casos respiratòries). El meu cas pel que sé, afortunadament per a mi, és dels més lleus, però no deixa de ser una afectació que ha marcat el desenvolupament de la meua vida. Fins i tot, no dubte en afirmar que l'afectació ha esta més psicològica que física. És una situació amb què es pot arribar a conviure , però no s'accepta mai.

La nostra vida (som milers d'afectats) ha estat i és una cursa constant d'obstacles que hem superat i anem superant gràcies al nostre esforç i a l'ajuda de tota la gent que ens envolta i ens estima (pares, mares, germans, familiars i amics) i ens han fet la vida més fàcil. A aquesta gent el meu infinit agraïment i estima.

Si escric açò no és per denunciar res ( a aquestes alçades no paga la pena. El que cal és gaudir de la vida i de les persones que estimem i ens estimen el màxim possible), ni perquè estiga malament ( de vegades tinc baixons psicològics, però amb l'ajuda dels "meus" aconseguesc sortir-me'n); de fet he esperat a estar amb forces per escriure açò. El que pretenc és donar a conéixer el fet, donar ànims a tots aquells que pateixen la malaltia ( la vida val molt la pena: viure és divertit) i sobretot, DONAR LES GRÀCIES A TOTES LES PERSONES QUE ESTIMEM I ENS ESTIMEN I HAN FET QUE LA NOSTRA VIDA SIGA MERAVELLOSA!!!!

Per acabar, deixe un enllaç d'un article molt interessant on entendreu perquè he titulat aquest post "UNES VÍCTIMES DEL FRANQUISME OBLIDADES"

http://www.publico.es/espana/261727/la-polio-de-los-cincuenta-una-negligencia-del-franquismo

L’ombra de la sirena

Camilla Läckberg

Christian Thydell, bibliotecari de Fjällbacka, publica la seua primera novel·la L’ombra de la sirena i comença a rebre cartes anònimes amenaçants. Magnus Kjellner, amic de Christian, apareix mort. Tot açò desencadena la investigació de la policia que ens durà a un desenllaç sorprenent.

Amb aquestos elements, Camilla Läckberg construeix una novel·la d’intriga, al meu parer, ben estructurada i amb una trama que et demana seguir llegint i no deixar-ho. L’autora barreja la intriga, la tragèdia i la vida quotidiana dels personatges: els policies no són els herois clàssics del gènere. Patrik Hedström és el policia que dirigeix la investigació i a més té els problemes quotidians d’un home amb una filla petita i la dona embaraçada de bessons. Per si no és prou ha de treballar amb un cap de policia dropo i incompetent.

Potser aquesta novel·la i aquesta autora no siga de les millors de gènere (segons alguns entesos en la matèria entre els quals no m’incloc) i no estem parlant de gran literatura, però pense que és una novel·la prou acceptable per a una lectura fresca i sense altra pretensió que passar una bona estona. L’únic inconvenient que trobe és que si has llegit altres obres d’aquesta autora (La princesa de gel, les filles del fred, Crimen en directe) et semblen molt paregudes d’estructura i desenvolupament. Ara bé, Camilla Läckberg sempre deixa algun esdeveniment pendent dels seus protagonistes que es resol en la següent novel·la.

Per acabar, si busqueu literatura fresca i sense massa pretensions que us faça passar una estona agradable i us agrada la novel·la negra, aquesta pot ser una bona elecció. 

Cops de silenci plenen el dia de crits

REBEL·LIA

Cops de silenci plenen el dia de crits,

Al carrer , tot allà; ací el no-res.

Tornaran els dies alegres i gloriosos?.

Tornaran els dies de joia i d’alegria?

Tothom vol estimar, però no pot.

Tothom corre, sense saber on.

Tothom plora, sense saber per què.

Demà potser els crits seran silenci.

O potser el silenci irromprà a crits perquè… ja està bé!

Que ja n’hi ha prou!.

I tu seràs allí, amb el teu somriure net,

Esperant l’alegria de viure,

Esperant l’esperança.

I jo aniré allí, amb tu, amb el meu amor.

Ens fondrem en un abraç etern.

Ens besarem, ens estimarem.

Sí, entre crits i silencis ens estimarem.

Demà potser tothom serà tothom.

I  nosaltres?

Nosaltres també hi serem.

Joan V. Navarro

Imatge: Fotografías para Soñar

EL SON DELS INFANTS

És una nit tranquil·la i calorosa. Valltana dorm el seu habitual somni plàcid, sols alguns llums tímids il·luminen unes quantes finestres. Potser l’insomni, potser un nedó que demana el seu àpat nocturn, potser qualsevol motiu insignificant, però, tot i així, res trenca el silenci de Valltana.

De sobte, uns cops secs i rítmics trenquen la nit, el plor d’un infant orquesta l’ambient. Poc després, de nou el silenci. És una nit d’estiu qualsevol. Les finestres van badallant poc a poc i les persianes pugen ansioses en totes les cases del poble. La nit clareja amb els infinits llum de les infinites finestres i portes de Valltana; però ningú diu res, fins i tot ni repiren.

 Potser esperen nous cops, nous sorolls, tanmateix res més torna a sonar, tret d’un gat que miula l’ansietat de la nit. Demà tornarà a eixir el sol i res no haurà passat, sols quedarà el comentari precipitat de l’anécdota nocturna davant un café matiner o envoltats de l’escalfor del forn a primera hora.

Al número 26 d’un carrer qualsevol de Valltana el telèfon sona, són les set del matí. Algú contesta. Després d’una estona una porta es tanca amb un cop sec i fort. El sol s’emmiralla en la mar…

-------

L’avió va arribar puntual. L’aeroport era un riu efurismat i rebel de gent que anava i venia. Una veu femenina deia per megafonia coses gairebé ininteligibles. A la porta un munt d’autobusos i taxis recollien la gent que ràpidament eixia d’allí com si hi hagués un avís de bomba imminent. Era un dia assoleiat i clar, però semblava que ningú se n’havia adonat. Tothom anava de pressa.

D’acord amb el que havia vist a la pàgina de l’aeroport a Internet, havia d’agafar la línia tres que el deixaria al carrer de Colom en uns 25 minuts. No havia estat mai allí, però sabia que era el carrer comercial de la ciutat i estava molt a prop d’on anava.

Era gairebé migdia i la gent feia cara d’estar capficada en les seues coses; el dia ja feia hores que havia començat per a molts: hi havia que llegien el diari, hi havia que miraven per la finestreta del vagó al no-res i d’altres escrivien compulsivament  en els diminuts teclats dels seus mòbils.

Va eixir al carrer, al món. Decidí anar passejant; no tenia pressa…o sí que en tenia? Sols sabia que havia d’afrontar la realitat fos quina fos i no sabia com actuar.

------

Necessitava pensar tranquil·lament abans de trobar-se cara a cara amb el que havia passat i va seure a la terrassa d’un bar. Demanà un café i el món s’aturà. La vida caminava portant de la mà a gent alegre, a gent capficada, a gent amb pressa, a gent enfadada, a gent contenta, però ell no hi era. Aquell café no era un café qualsevol.

Va recordar aquell matí fred de novembre. Era molt d’hora i ells eren encara molt xiquets.Eixe dia no havien fet el viatge cap a l’escola dormint. Sempre  feien  el trajecte dormint perquè era tant d’hora que sempre tenien son:“el son dels infants” deia el conductor de l’autobús que els portava cada dia a l’escola. Aquell era un dia diferent.  Havien dit que el “iaio” arrugat i acartronat que eixia de tant en tant per la tele havia mort. Ja feia dies que tothom deia que era a punt de morir i  tots estaven molt preocupats i deien que ja era hora, que havia estat un home molt dolent. I contaven històries terribles de quan ells eren menuts (“el temps de la fam”, deien). Per a ells era un dia especial (els havien comentat  que segurament no tindrien escola), però com era tant d’hora no els havien assegurat res i, per això agafaren l’autobús com qualsevol dia, però avui no tenien pressa: avui no hi haurà vigilància- pensaven. Passaren el viatge comentant la mort del “iaio de la tele”; tots estaven molt neguitosos i cadascú deia la seua sobre la notícia, però el més important per a ells era que no tindrien classe. Baixaren de l’autobús i seguiren parlant mentre anaven cap al menjador on cada dia feien els deures fins l’hora d’entrar a classe.

 De sobte, veren com els dos companys d’autobús que havien arribat primer al menjador s’agenollaven (era el càstig habitual per al qui arribaven tard). Començaren a córrer com dos bojos. Arribaren gairébé sense alé: el que passava era que estaven fent una missa de difunts en homenatge al “iaio de la tele” que havia mort. Van tenir que aguantar el riure com van poder perquè si els hagueren vist riure, això sí que hagués estat “una mort” per a ells.

Un sonriure tímid i desganat el despertà del record. No sabia el motiu, però tot i que tenia moltes històries passades amb Pere, la que més vegades recordava era aquesta i avui la tornava a recordar com si hagués passat poc de temps i, si no li fallava la memòria, allò va passar el 20 de novembre de 1975.

------

 A l’aixopluc del dia continuava passant gent, potser en busca d’un lloc per a dinar o potser delerosos d’arribar a casa i fer un xicotet descans després d’un dia atrafegat. Va cridar el cambrer i va pagar. Ell no necessitava dinar, no necessitava fer cap descans; el que necessitava era saber que havia passat. Havia passat molt de temps i, tot i que havien continuat veient-se de tant en tant, a poc a poc havien perdut el contacte. Ara, mentre recordava els moments que havien passat junts, lamentava el temps passat sense saber res l'un de l’altre, però eixes coses de vegades ocorren. Les noves tecnologies semblava que els podria mantenir a prop, però els seus camins van ser diferents i els allunyà cada vegada més. Ara tot havia acabat i no podia fer res per canviar el passat.

Quan Maria va obrir la porta, tots dos es miraren  i sols van poder fondres en una abraçada  infinita, inacabable.

-         Feia molt de temps que no sabia res de tu, fins i tot ja ni et recordava. El meu germà viatjava molt; massa crec jo, però ell deia que era molt feliç amb el que feia.Ens véiem de tant en tant i parlàvem sovint per telèfon. La darrera vegada que parlàrem (poc abans de l’accident) em parlà de tu, de quan de temps feia que no en sabia res i de com lamentava que haguéreu perdut el contacte. Fa uns dies em vaig veure amb cor de venir a sa casa; feia temps que no hi entrava i regirant entre les seues coses vaig trobar aquesta capsa. En veure el teu nom, vaig pensar que tu no sabries res de l’accident i que t’agradaria conservar la capsa com a record

Maria li donà la capsa i Robert  es  quedà mirant-la amb tristesa i amb neguit. No sabia què podia ser. Era una capsa petita i allargada amb una inscripció al damunt que deia: ROBERT, 20 DE NOVEMBRE DE 1975. En obrir-la, recordà un detall que havia oblidat: quan corrien cap al menjador un bolígraf li va caure de la motxilla. Aquell dia tornà a ser present.

-         El boli!, T’ha caigut el boli, Robert!- va sentir.

-          Agafa’l tu! Ja me’l donaràs que arribem tard!- contestà.

En aquell moment, Robert ho va entendre tot: sempre havien estat junts, sempre havien compartit el son del infants.

Joan V. Navarro