“Tots hem viscut per damunt de les nostres
possibilitats”. Aquesta frase repetida fins l’avorriment és la primera i
principal mentida de la situació socioeconòmica que estem patint actualment. “Si tots
fem un esforç, se’n sortirem”. Segona mentida perquè eixe tots, a qui inclou? (a la gent que ha viscut segons les seues possibilitats?). “No hi ha diners”. Tercera
mentida. No és que no hi ha diners, el tema és que estan en mans inadequades.
Amb aquestes tres grans mentides
se sustenta la CRISI
econòmica (la quarta gran mentida). No estem davant una crisi econòmica, estem
davant d’una grandíssima estafa. El que tenim és la fi d’una època.
Concretament estem davant el final del sistema neoliberal. Un sistema on l’únic valor és els diners, la
resta no compta. Açò és el que ha entrat en crisi, perquè la cosa no dóna per a
més i l’única eixida dels defensors d’aquest sistema és rascar “el socarrat”.
Tot açò ho han aprofitat per
llevar les millores socials, laborals i econòmiques que la gent (el poble)
havia aconseguit. Clar, si qualssevol pot viure com un ric aleshores ser ric ja
no té sentit; cal diferenciar-se del populatxo
d’alguna manera. Així que estem com estàvem quaranta o cinquanta anys enrere (sense
diners, sense educació pública, sense sanitat, sense ajudes socials, sense
democràcia).
Sí, sense democràcia perquè el
que tenim avui és únicament una democràcia nominal. Cada dia, cada decisió
política no és altra cosa que una microdictadura
de la qual sembla que no som conscients. No ens enganyem, la societat actual no
la dirigeixen els polítics que hem elegit, la dirigeixen els mercats (per cert, qui són els mercats?), el sector financer (18 bilions d’euros en paradísos fiscals) i a
més a més tenen l’església per
donar-los suport moral (perquè clar, com el cel és per als pobres, no cal que
ens preocupem).
Davant de tot açò crec que
l’única evidència és que res tornarà a ser com abans. No sé si l’esdevenidor
serà millor o pitjor, però segur que serà diferent. Recorde una anécdota que va
contar José Luis Sanpedro: deia que un cacic estava repartint paperetes entre els seus
treballadors per què el votaren fins que arribà a un que li retorna la
papereta i li diu “de mi hambre mando yo”. Doncs, potser caldria pendre
conciència de la realitat de la situació i cridar ben fort “de mi hambre mando
yo”. Aquest podria ser el camí cap a un futur diferent i millor. També ens
queda fer una segona Revolució Francesa.