dissabte, 28 de setembre del 2013



CANT A LA VIDA



Amerats de vida
passegem pels camins intangibles
del somni.
No ens caldrà el dia,
ni  la nit.
No ens caldrà la pluja,
ni el vent.
No ens caldrà ningú,
però hi serà tothom.
Tothom qui estime la vida,
tothom qui tinga somnis.
Perquè els somnis són
 per a viure’ls
i la vida, per a somiar.


            NIT

Buscant  per camins
de boira espesa i sorda,
sents el silenci de l’amor.
Un amor tendre i blau,
ple d’enyorances esmunyedisses;
que fuig, que s’apropa,
que s’allunya.

Trepitges el foc gelat del desig
en la platja dels somnis:
ningú  hi és.
Corres, caus, t’alces.
Caus, crides, t’alces:
ningú et contesta.

T’abraces a l’hivern de l’absència,
i la lluna et diu adéu,
amb un somriure desesperat.

El plor d’un nedó desperta l’alba.

Joan V. Navarro


Imatge: Fotografías para Soñar
UNES VÍCTIMES DEL FRANQUISME OBLIDADES

Potser la majoria haveu sentit parlar de l'epidèmia de pólio dels anys 50-60. Potser coneixeu algun afectat, però el que no sé si coneixeu és el síndrome postpólio que ha aparegut en molta gent després de 45-50 anys de patir la malaltia (agreujament de les conseqüències inicials de la malaltia).

Els que hem patit i patim aquesta malaltia (perquè és irreversible) hem quedat marcats de per vida amb minusvalies diverses (principalment en les extremitats i en alguns casos respiratòries). El meu cas pel que sé, afortunadament per a mi, és dels més lleus, però no deixa de ser una afectació que ha marcat el desenvolupament de la meua vida. Fins i tot, no dubte en afirmar que l'afectació ha esta més psicològica que física. És una situació amb què es pot arribar a conviure , però no s'accepta mai.

La nostra vida (som milers d'afectats) ha estat i és una cursa constant d'obstacles que hem superat i anem superant gràcies al nostre esforç i a l'ajuda de tota la gent que ens envolta i ens estima (pares, mares, germans, familiars i amics) i ens han fet la vida més fàcil. A aquesta gent el meu infinit agraïment i estima.

Si escric açò no és per denunciar res ( a aquestes alçades no paga la pena. El que cal és gaudir de la vida i de les persones que estimem i ens estimen el màxim possible), ni perquè estiga malament ( de vegades tinc baixons psicològics, però amb l'ajuda dels "meus" aconseguesc sortir-me'n); de fet he esperat a estar amb forces per escriure açò. El que pretenc és donar a conéixer el fet, donar ànims a tots aquells que pateixen la malaltia ( la vida val molt la pena: viure és divertit) i sobretot, DONAR LES GRÀCIES A TOTES LES PERSONES QUE ESTIMEM I ENS ESTIMEN I HAN FET QUE LA NOSTRA VIDA SIGA MERAVELLOSA!!!!

Per acabar, deixe un enllaç d'un article molt interessant on entendreu perquè he titulat aquest post "UNES VÍCTIMES DEL FRANQUISME OBLIDADES"