Aquestos dies he
acabat de llegir la novel·la Ossos al
jardí de l’escriptor suec Henning Mankell. Una novel·la més de la sèrie Wallander, però amb la particularitat
que, segons l’autor, és la darrera en què el protagonista és el policia Kurt Wallander. Per aquest motiu
després de la història de ficció, Mankell escriu un petit assaig on explica com
neix la idea de crear aquest personatge i parla d’altres aspectes literaris. És
ací on hi ha unes paraules que m’han fet reflexionar sobre els nous models
literaris i les noves formes de lectura.
Diu Henning Mankell:
“el món del llibre està sotmés a un
procés de transformació. Com sempre. No obstant això, cal tenir en compte que
allò que canvia és la forma de distribució del llibre, no l’obra en si. El fet
de sostenir amb les mans les pàgines, lligades a dues cobertes. Cada vegada hi
haurà més gent que s’emportarà al llit la tauleta tàctil, és cert, però el
llibre físic no desapareixerà mai. I crec que també hi haurà gent, i no pel fet
de ser retrògrads, que tornarà al llibre imprés. El temps dirà si tinc raó o si
m’erro”
En un principi estic
d’acord amb Mankell, però si ho pense amb més deteniment o més perspectiva no
n’estic segur. Potser a la meua generació i les generacións anteriors ens costa
imaginar-nos un futur sense el llibre imprés, ara bé, si pense en les noves
generacions de lectors comencen els dubtes, ja que estan molt més acostumats a
les noves tecnologies que nosaltres: de fet no concebeixen la vida sense
aquestes. El que passa, pense, és que aquest fet ens produeix “vertigen”: ens
costa entendre’l. Així que no veig impossible un futur sense llibres impresos;
ara, si açò és bo o dolent no ho sé. El furur dirà i, a més, hi ha opinions
diverses. Del que sí estic segur que estem entrant, si no hem entrat ja, en una
nova forma de relació amb la lectura.
Per altra banda,
aquest tema em duu a reflexionar també sobre el fet de la creació i la
publicació. Les xarxes social estan donant l’oportunitat de compartir-publicar o fins i tot autopublicar textos literaris que abans eren molt difícil de
difondre. Hi ha molta gent crítica amb aquest tipus de difusió: “açò no és
literatura i apareixen moltes coses que no passen el sedàs de la qualitat
literaria” diuen. Tenen raó, però també hi ha obres publicades i fins i tot amb
“gran èxit de vendes i públic” que difícilment passarien aquest “sedàs de
qualitat”. O no recordem obres del tipus 50
ombres de Grey, per exemple. Obres fetes “a la carta” i acompanyades d’una
gran campanya publicitària que desapareixen del món lector amb gairebé la
mateixa rapidesa que han aparegut.
En definitiva, tot i
que hi haja textos de poca qualitat, també hi ha d’altres molt bons que per la
via de la publicació tradicional no arribarien mai als lectors. A més, ¿per què
no considerar la possibilitar de compartir obres amb altra gent sense la
necessitat de publicar i sense altra pretensió que compartir? Ens trobem, doncs, en una altra forma de relació obra
literària-lector que crec que no hem de despreciar. El temps i les noves
tecnologies avancen i introdueixen noves formes de relació, si més no, tan
interessants com les anteriors i, sobre tot, compatibles amb les formes de
relació tradicionals. Cadascú és molt lliure de destriar el que no li aporta
res o el que li interessa.
Joan V. Navarro
