dijous, 27 de desembre de 2012

HO ESTAN FENT MOLT BÉ!





“Tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”. Aquesta frase repetida fins l’avorriment és la primera i principal mentida de la situació socioeconòmica que estem patint actualment. “Si tots fem un esforç, se’n sortirem”. Segona mentida perquè eixe tots, a qui inclou? (a la gent que ha viscut segons les seues possibilitats?). “No hi ha diners”. Tercera mentida. No és que no hi ha diners, el tema és que estan en mans inadequades.

Amb aquestes tres grans mentides se sustenta la CRISI econòmica (la quarta gran mentida). No estem davant una crisi econòmica, estem davant d’una grandíssima estafa. El que tenim és la fi d’una època. Concretament estem davant el final del sistema neoliberal. Un sistema on l’únic valor és els diners, la resta no compta. Açò és el que ha entrat en crisi, perquè la cosa no dóna per a més i l’única eixida dels defensors d’aquest sistema és rascar “el socarrat”.

Tot açò ho han aprofitat per llevar les millores socials, laborals i econòmiques que la gent (el poble) havia aconseguit. Clar, si qualssevol pot viure com un ric aleshores ser ric ja no té sentit; cal diferenciar-se del populatxo d’alguna manera. Així que estem com estàvem quaranta o cinquanta anys enrere (sense diners, sense educació pública, sense sanitat, sense ajudes socials, sense democràcia).

Sí, sense democràcia perquè el que tenim avui és únicament una democràcia nominal. Cada dia, cada decisió política no és altra cosa que una microdictadura de la qual sembla que no som conscients. No ens enganyem, la societat actual no la dirigeixen els polítics que hem elegit, la dirigeixen els mercats (per cert, qui són els mercats?), el sector financer (18 bilions d’euros en paradísos fiscals) i a més a més tenen l’església per donar-los suport moral (perquè clar, com el cel és per als pobres, no cal que ens preocupem).

Davant de tot açò crec que l’única evidència és que res tornarà a ser com abans. No sé si l’esdevenidor serà millor o pitjor, però segur que serà diferent. Recorde una anécdota que va contar José Luis Sanpedro: deia que un cacic estava repartint paperetes entre els seus treballadors per què el votaren fins que arribà a un que li retorna la papereta i li diu “de mi hambre mando yo”. Doncs, potser caldria pendre conciència de la realitat de la situació i cridar ben fort “de mi hambre mando yo”. Aquest podria ser el camí cap a un futur diferent i millor. També ens queda fer una segona Revolució Francesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada