dimecres, 2 de gener de 2013

EL SON DELS INFANTS



És una nit tranquil·la i calorosa. Valltana dorm el seu habitual somni plàcid, sols alguns llums tímids il·luminen unes quantes finestres. Potser l’insomni, potser un nedó que demana el seu àpat nocturn, potser qualsevol motiu insignificant, però, tot i així, res trenca el silenci de Valltana.

De sobte, uns cops secs i rítmics trenquen la nit, el plor d’un infant orquesta l’ambient. Poc després, de nou el silenci. És una nit d’estiu qualsevol. Les finestres van badallant poc a poc i les persianes pugen ansioses en totes les cases del poble. La nit clareja amb els infinits llum de les infinites finestres i portes de Valltana; però ningú diu res, fins i tot ni repiren.
 Potser esperen nous cops, nous sorolls, tanmateix res més torna a sonar, tret d’un gat que miula l’ansietat de la nit. Demà tornarà a eixir el sol i res no haurà passat, sols quedarà el comentari precipitat de l’anécdota nocturna davant un café matiner o envoltats de l’escalfor del forn a primera hora.

Al número 26 d’un carrer qualsevol de Valltana el telèfon sona, són les set del matí. Algú contesta. Després d’una estona una porta es tanca amb un cop sec i fort. El sol s’emmiralla en la mar…

-------

L’avió va arribar puntual. L’aeroport era un riu efurismat i rebel de gent que anava i venia. Una veu femenina deia per megafonia coses gairebé ininteligibles. A la porta un munt d’autobusos i taxis recollien la gent que ràpidament eixia d’allí com si hi hagués un avís de bomba imminent. Era un dia assoleiat i clar, però semblava que ningú se n’havia adonat. Tothom anava de pressa.

D’acord amb el que havia vist a la pàgina de l’aeroport a Internet, havia d’agafar la línia tres que el deixaria al carrer de Colom en uns 25 minuts. No havia estat mai allí, però sabia que era el carrer comercial de la ciutat i estava molt a prop d’on anava.

Era gairebé migdia i la gent feia cara d’estar capficada en les seues coses; el dia ja feia hores que havia començat per a molts: hi havia que llegien el diari, hi havia que miraven per la finestreta del vagó al no-res i d’altres escrivien compulsivament  en els diminuts teclats dels seus mòbils.

Va eixir al carrer, al món. Decidí anar passejant; no tenia pressa…o sí que en tenia? Sols sabia que havia d’afrontar la realitat fos quina fos i no sabia com actuar.

------

Necessitava pensar tranquil·lament abans de trobar-se cara a cara amb el que havia passat i va seure a la terrassa d’un bar. Demanà un café i el món s’aturà. La vida caminava portant de la mà a gent alegre, a gent capficada, a gent amb pressa, a gent enfadada, a gent contenta, però ell no hi era. Aquell café no era un café qualsevol.

Va recordar aquell matí fred de novembre. Era molt d’hora i ells eren encara molt xiquets.Eixe dia no havien fet el viatge cap a l’escola dormint. Sempre  feien  el trajecte dormint perquè era tant d’hora que sempre tenien son:“el son dels infants” deia el conductor de l’autobús que els portava cada dia a l’escola. Aquell era un dia diferent.  Havien dit que el “iaio” arrugat i acartronat que eixia de tant en tant per la tele havia mort. Ja feia dies que tothom deia que era a punt de morir i  tots estaven molt preocupats i deien que ja era hora, que havia estat un home molt dolent. I contaven històries terribles de quan ells eren menuts (“el temps de la fam”, deien). Per a ells era un dia especial (els havien comentat  que segurament no tindrien escola), però com era tant d’hora no els havien assegurat res i, per això agafaren l’autobús com qualsevol dia, però avui no tenien pressa: avui no hi haurà vigilància- pensaven. Passaren el viatge comentant la mort del “iaio de la tele”; tots estaven molt neguitosos i cadascú deia la seua sobre la notícia, però el més important per a ells era que no tindrien classe. Baixaren de l’autobús i seguiren parlant mentre anaven cap al menjador on cada dia feien els deures fins l’hora d’entrar a classe.
 De sobte, veren com els dos companys d’autobús que havien arribat primer al menjador s’agenollaven (era el càstig habitual per al qui arribaven tard). Començaren a córrer com dos bojos. Arribaren gairébé sense alé: el que passava era que estaven fent una missa de difunts en homenatge al “iaio de la tele” que havia mort. Van tenir que aguantar el riure com van poder perquè si els hagueren vist riure, això sí que hagués estat “una mort” per a ells.

Un sonriure tímid i desganat el despertà del record. No sabia el motiu, però tot i que tenia moltes històries passades amb Pere, la que més vegades recordava era aquesta i avui la tornava a recordar com si hagués passat poc de temps i, si no li fallava la memòria, allò va passar el 20 de novembre de 1975.

------

 A l’aixopluc del dia continuava passant gent, potser en busca d’un lloc per a dinar o potser delerosos d’arribar a casa i fer un xicotet descans després d’un dia atrafegat. Va cridar el cambrer i va pagar. Ell no necessitava dinar, no necessitava fer cap descans; el que necessitava era saber que havia passat. Havia passat molt de temps i, tot i que havien continuat veient-se de tant en tant, a poc a poc havien perdut el contacte. Ara, mentre recordava els moments que havien passat junts, lamentava el temps passat sense saber res l'un de l’altre, però eixes coses de vegades ocorren. Les noves tecnologies semblava que els podria mantenir a prop, però els seus camins van ser diferents i els allunyà cada vegada més. Ara tot havia acabat i no podia fer res per canviar el passat.


Quan Maria va obrir la porta, tots dos es miraren  i sols van poder fondres en una abraçada  infinita, inacabable.

-         Feia molt de temps que no sabia res de tu, fins i tot ja ni et recordava. El meu germà viatjava molt; massa crec jo, però ell deia que era molt feliç amb el que feia.Ens véiem de tant en tant i parlàvem sovint per telèfon. La darrera vegada que parlàrem (poc abans de l’accident) em parlà de tu, de quan de temps feia que no en sabia res i de com lamentava que haguéreu perdut el contacte. Fa uns dies em vaig veure amb cor de venir a sa casa; feia temps que no hi entrava i regirant entre les seues coses vaig trobar aquesta capsa. En veure el teu nom, vaig pensar que tu no sabries res de l’accident i que t’agradaria conservar la capsa com a record

Maria li donà la capsa i Robert  es  quedà mirant-la amb tristesa i amb neguit. No sabia què podia ser. Era una capsa petita i allargada amb una inscripció al damunt que deia: ROBERT, 20 DE NOVEMBRE DE 1975. En obrir-la, recordà un detall que havia oblidat: quan corrien cap al menjador un bolígraf li va caure de la motxilla. Aquell dia tornà a ser present.

-         El boli!, T’ha caigut el boli, Robert!- va sentir.
-          Agafa’l tu! Ja me’l donaràs que arribem tard!- contestà.

En aquell moment, Robert ho va entendre tot: sempre havien estat junts, sempre havien compartit el son del infants.

Joan V. Navarro







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada