dimarts, 31 de desembre del 2013


ABSÈNCIA

" Just lo front port vostra bella semblança"
Jordi de Sant Jordi

Com una papallona de maragda ballant
cançons tristes de nit fosca. 
Com una fada volant per terrats vells
amb una flaire eterna.
Anhele, desitge, estime,
esmicole la mirada absent.
Mentre gotes de llum fugen
pels vidres amargs de l'oblit
i el sol desvetlla secrets virolats
amb un somriure infinit.
Remor de gent envolta la cantonada

Joan V. Navarro



Imatge: Fotografías para Soñar


DIA

Des de la llunyania s'apropa
l'amor, a poc a poc.
De vegades amb rebel·lia,
de vegades amb desesperació.
Ve per camins esquerps de tristesa,
ve per camins dolços d'esperança.

Des de la llunyania s'apropa
l'amor, amb intensitat.
De vegades corre,
de vegades s'atura.
Ve per camins amargs de fracàs,
ve per camins suaus d'alegria.

Des de la llunyania arriba
l'amor, a poc a poc.
Des de la llunyania arriba
cada dia. 
Des de la llunyania arriba
i sempre el tenim ací.

Joan V. Navarro


Imatge: Fotografías para Soñar

ENYORANÇA

Amb la maleta buida de records,
plena de desitjos
esperes el tren dels somnis de futur.

Enyores aquelles hores plenes
de la seua presència,
en la buidor esmunyedisa
de la solitud.

Joan V. Navarro



Imatge: Fotografías para Soñar

PASSEIG PER LA VIDA

Viatge amb un tren
que va a poc a poc. 
Viatge amb un tren
sense estacions.
Viatge amb un tren
que plora, que riu,
que corre, que vola,
que de tant en tant s'atura.
Viatge amb un tren
ple de records, d'enyorança,
de pena, d'amor
de tristesa, d'alegria.
Viatge amb un tren
que em passeja per la vida.

Joan V. Navarro





divendres, 22 de novembre del 2013

VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS

Conseguir un somni o tindre moments de felicitat no sembla fàcil en un principi, especialment per a les persones que tenen una vida "gris i monòtona"; però, així i tot, hi ha gent que lluita per aconseguir-ho.
Vivir es fácil con los ojos cerrados ens conta la història d'uns personatges en busca del seu somni o en busca d'una existència millor.

El que més m'agrada d'aquesta pel·lícula és el fet senzill, però de vegades molt difícil de contar una HISTÒRIA. Una història de gent corrent, sense grans pretencions, però que en la seua vida queda reflexada la vida de la majoria de la gent: amb les seues misèries, les seues desgràcies i, sobretot, les seues il·lusions.
Aquesta pel·licula està ambientada en l'Espanya de finals del 60 i quan la estàs veient te n'adones que no em canviat tant com creiem. Això sí, ara tenim Facebook, Twitter, whatsapp, tablets, smartphone..., però les relacions socials i les situacions personals no són molt diferents.

Una meravellosa pel·lícula per a tots aquells que els agade el cine que conta HISTÒRIES.



dimecres, 20 de novembre del 2013

Alba


Com una fada ballant
cançons tristes de nit fosca,
viatges pel desig que bressolen
papallones de maragda.
Gotes de llum fugen per les finestres
amb somriures infinits
mentre el sol desvetlla
secrets virolats d’escuma blava.

Esmicoles l’anhel
que trepitja vidres amargs
i l’amor alça el vol
amb una flaire eterna.
Remor de gent verdeja la cantonada.
Un gat miola la tristesa
entre terrats vells.
Enyores aquelles hores
plenes de la seua presència

en la buidor esmunyedissa de la solitud.

Joan V. Navarro


Imatge: Fotografías para Soñar

dilluns, 18 de novembre del 2013

Imatge: Fotografías para Soñar


L’espera

Mentre prenia café en la terrassa d’un bar, Marta recordava les vegades que havia estat en una situació semblant. Tenia una especial afició per fer el retrat de les persones que coneixia pel xat. Les dibuixava tal com se les imaginava abans de coneixer-les personalment. Mai havia encertat. El cas era que no sols s’havia equivocat en el seu aspecte físic, sinó que tampoc eren i actuaven com ella havia imaginat a partir de les converses del xat.

El primer era un colecionista de botons. Sí, de botons de tot tipus i maneres que es passava tot el temps observant els botons de la roba de la gent que tenia al voltant i dient si els tenia o no i de quin tipus eren. Fins i tot deia que les persones podien classificar-se segons els botons que portaven. Després va conéixer un altre que pensava que tot aquell que el mirava més de tres segons seguits a la cara era perquè li tenia mania i volia fer-li mal: sempre anava capcot i no mirava mai als ulls encara que li parlares a la cara. El tercer era un home que deia tenir la solució per eixir de la crisi econòmica que estàvem patint i, durant les gairebé quatre hores que estigueren junts en el primer i únic encontre personal, li va exposar detalladament la seua teoria. Això sí, tots tres tenien una cosa en comú amb Marta: estaven sols.

Aquesta vegada era diferent, pensava Marta. Samuel era un gran aficionat a la mar i el fet de viure en una illa li facilitava la seua activitat marítima. De fet li va dir que aniria amb  vaixell,  tot i que amb avió podia estalviar-se molt de temps per passar-lo junts. Semblava educat, culte i tendre i, segons el seu imaginatiu retrat, era guapo.

Va fer una passejada pel port mentre feia temps per a l'arribada del vaixell de les 5:20. El cel estava gris i pesat, les gavines gridaven i volaven sense rumb per damunt de l’aigua i les ones saltaven violentes fins estavellar-se contra l’escullera.

El vaixell arribà puntual i Marta va reconéixer Samuel de seguida: duia els pantalons blaus i la camisa blanca amb un jersei amb motius mariners tal i com havien quedat. Marta se’l quedà mirant des de la distància i s’amagà discretament darrere un contenidor que tenia al costat, al temps que es llevava el mocador morat que havia quedat en dur. Esperà que baixara per veure’l de més a prop amb la precaució que ell no la poguera veure. Quan va comprovar que Samuel després de mirar pel seu voltant es quedava d’esquenes aprofità per anar-se’n.

De camí a l’eixida del port, va traure un paper que portava a la bossa i quan el va desplegar somrigué. Aquesta vegada havia encertat: Samuel era exactament com ella l’havia dibuixat. Començava a ploure i va obrir el paragua plegable que portava sempre per aquelles ocasions. Mirà el rellotge; si es donava pressa encara podria agafar l’autobús per tornar a Valltana.



                                                                    Joan V. Navarro