dilluns, 18 de novembre de 2013

Imatge: Fotografías para Soñar


L’espera

Mentre prenia café en la terrassa d’un bar, Marta recordava les vegades que havia estat en una situació semblant. Tenia una especial afició per fer el retrat de les persones que coneixia pel xat. Les dibuixava tal com se les imaginava abans de coneixer-les personalment. Mai havia encertat. El cas era que no sols s’havia equivocat en el seu aspecte físic, sinó que tampoc eren i actuaven com ella havia imaginat a partir de les converses del xat.

El primer era un colecionista de botons. Sí, de botons de tot tipus i maneres que es passava tot el temps observant els botons de la roba de la gent que tenia al voltant i dient si els tenia o no i de quin tipus eren. Fins i tot deia que les persones podien classificar-se segons els botons que portaven. Després va conéixer un altre que pensava que tot aquell que el mirava més de tres segons seguits a la cara era perquè li tenia mania i volia fer-li mal: sempre anava capcot i no mirava mai als ulls encara que li parlares a la cara. El tercer era un home que deia tenir la solució per eixir de la crisi econòmica que estàvem patint i, durant les gairebé quatre hores que estigueren junts en el primer i únic encontre personal, li va exposar detalladament la seua teoria. Això sí, tots tres tenien una cosa en comú amb Marta: estaven sols.

Aquesta vegada era diferent, pensava Marta. Samuel era un gran aficionat a la mar i el fet de viure en una illa li facilitava la seua activitat marítima. De fet li va dir que aniria amb  vaixell,  tot i que amb avió podia estalviar-se molt de temps per passar-lo junts. Semblava educat, culte i tendre i, segons el seu imaginatiu retrat, era guapo.

Va fer una passejada pel port mentre feia temps per a l'arribada del vaixell de les 5:20. El cel estava gris i pesat, les gavines gridaven i volaven sense rumb per damunt de l’aigua i les ones saltaven violentes fins estavellar-se contra l’escullera.

El vaixell arribà puntual i Marta va reconéixer Samuel de seguida: duia els pantalons blaus i la camisa blanca amb un jersei amb motius mariners tal i com havien quedat. Marta se’l quedà mirant des de la distància i s’amagà discretament darrere un contenidor que tenia al costat, al temps que es llevava el mocador morat que havia quedat en dur. Esperà que baixara per veure’l de més a prop amb la precaució que ell no la poguera veure. Quan va comprovar que Samuel després de mirar pel seu voltant es quedava d’esquenes aprofità per anar-se’n.

De camí a l’eixida del port, va traure un paper que portava a la bossa i quan el va desplegar somrigué. Aquesta vegada havia encertat: Samuel era exactament com ella l’havia dibuixat. Començava a ploure i va obrir el paragua plegable que portava sempre per aquelles ocasions. Mirà el rellotge; si es donava pressa encara podria agafar l’autobús per tornar a Valltana.



                                                                    Joan V. Navarro

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada