Per què escriure? i, per què en Facebook?

Moltes I molt diverses són les motivacions que té la gent per escriure. Hi ha qui diu escriure per crear els móns que no pot viure, hi ha qui escriu per no sentir-se sol, hi ha qui escriu per poder expresar tot allò que sent. Ara bé, hi ha un motiu comú a tothom: escriure per a que algú llija el que escriu i, si pot ser,que els agrade, que els estimen: ací és on entra Facebook.

Abans sols hi havia dues formes per a que algú es convertira en lector d’allò que escrivim. Bé aconseguíem publicar o bé deixàvem el que escrivíem a gent propera i que sabérem que els agradava la literatura. No cal dir quan difícil és publicar i, de vegades, també era força complicat (per diferents motius) trobar algú a qui confiar les nostres creacions. Facebook està desenvolupant aquest paper: un lloc on presentar les creacions amb molta gent amb la possibilitat de llegir-les. Cert és que, com diu alguna gent, apareixen moltes coses sense interés; segur. No seré jo el que ho negué, però també es poden llegir coses molt interessant i recomanacions de lectures molt interessants.

Per altra part està la “mentida” de Facebook: amics que cliquen al “me gusta” per quedar bé i de vegades potser ni ho han llegit. Ara, també estan els amics que són  sincers i, si no, recorde una famosa frase: “digues que m’estimes encara que siga mentida”. A qui no li agrada que l’estimen.., encara que siga mentida?

Per acabar aquesta reflexió, em plantege el meu cas: per a mi l’escriptura no passa de ser una afició sense cap altra pretenció, amb tots els avantatge i inconvenients que té. Jo no pretenc publicar, no vull publicar almenys per ara (mai es pot dir d’aquesta aigua no veuré). Pretenc que continue sent una afició. Ací hi ha gent que li agradarà el que escric i gent que li desagradarà i gent que “em dirà que m’estima encara que siga mentida”; però, en definitiva, gent que pot llegir el que escric. També hi ha lectures molt interessant que sense aquesta plataforma no hagués conegut. Gent que usa Facebook com a mitjà per donar a conéixer la seua obra. En resum, Facebook no sols ha estat i és una plataforma de comunicació, sinó que resulta un gran espai que ha obert noves formes de comunicació literària.

Joan V. Navarro Bargues

EL GUARDIÁN INVISIBLE

“ El grandioso bosque de Baztán, que antes de su transformación por el hombre estuvo formado por hayedos en las montañas, robledales en las partes bajas o castañares, fresnos y avellanos en las intermedias, aparecía ahora casi cubierto de hayas, que reinaban despóticas entre los restos de árboles. Los prados y el matorral de tojo o árgoma, brezos y helechos conforman la alfombra sobre la que caminaron una generación tras otra de baztaneses, en un escenario de eventos mágicos sólo comparable con la selva de Irati que ahora se veía manchado por el horror del asesinato.

El bosque siempre le producía un secreto orgullo de pertenencia, aunque su grandiosidad también le provocaba temor y vértigo. Sabía que lo amaba, pero el suyo era un amor reverente y casto que alimentaba en silencio y en la distancia”

Una descripció molt bona per presentar el lloc principal on es desenvolupa la historia. Una historia plena d’intriga, misteri, mitología i dimonis familiars que “enganxa”, que fa que no pugues deixar de llegar. Açò és el millor que li pot pasar a una novel·la com aquesta: que el lector es quede amb la intriga i l’interés de seguir després de llegir cada página.

Amaia Salazar és una inspectora de la secció d’homicidis de la Policia Foral de Navarra destinada a investigar unes morts ocorregudes al seu poble. En aquesta investigación eixiran a la llum fets del seu entorn familiar que semblaven oblidats i, a més, es retrobarà amb tota la mitología i les creences  de la Vall del Baztán.

Diu Raquel Picolo en l’article Escriure amb els sentits que per atrapar al lector cal que senta, olore, toque, assaboresca i escolte la historia i crec que tot açò Dolores Redondo ho aconsegueix perfectament:

“La tierra era suave y perfumada, y cubrió sus miembros fríos con una manta mullida y templada. Pensó que la tierra era piadosa con los muertos. Pero no quien la enterraba. Arrojaba puñados de polvo sobre sus manos, sobre su boca, sobre sus ojos y su nariz, cubriéndola, tapando el horror. La tierra penetró en su boca y se hizo barro pastoso y denso, se pegó a sus dientes y se endureció en sus labios. Entró en su nariz invadiendo las fosas nasales y entonces, y a pesar de que había creído que estaba muerta, inhaló aquella tierra piadosa y comenzó a toser”. La sensació d’engoixa que dóna aquest fragmenté s un exemple de com l’autora aconsegueix que el lector “visca” la historia.

S’ha dit també que Dolores Redondo és hereva de la novel·la negra nórdica, però crec que el seu estil és tan personal que millor podríem dir que és la representant de la nova novel·la negra en castellà.

En definitiva, El guardián invisible,és una novel·la molt ben contruïda, però sobre tot amb un llenguatge precís i preciós i amb tots els elements necessaris per gaudir d’una lectura que voldrem que no tinga fi. Això sí, ja tenim a l’avast la segona part de la trilogía: Legado en los huesos.

Joan V. Navarro

Vull detindre el vent,

però s’esmuny i marxa.

Vull detindre el temps,

però a poc a poc s’escapa.

Espere. Mire per tot arreu.

Gent que parla, que corre,

que passeja, gent que riu.

I de sobte, tu.

Apareixes com una aura anunciant

una tempesta d’encontres,

de mirades intenses,

de besos encesos,

de desitjos delerosos.

I el vent es deté.

I el temps s’atura.

I tot sembla etern.

Joan V. Navarro

Imatge: Fotografías para soñar

LES XARXES SOCIALS: UNA NOVA FORMA DE LITERATURA, UNA NOVA FORMA DE LECTURA.

Aquestos dies he acabat de llegir la novel·la Ossos al jardí de l’escriptor suec Henning Mankell. Una novel·la més de la sèrie Wallander, però amb la particularitat que, segons l’autor, és la darrera en què el protagonista és el policia Kurt Wallander. Per aquest motiu després de la història de ficció, Mankell escriu un petit assaig on explica com neix la idea de crear aquest personatge i parla d’altres aspectes literaris. És ací on hi ha unes paraules que m’han fet reflexionar sobre els nous models literaris i les noves formes de lectura.

Diu Henning Mankell: “el món del llibre està sotmés a un procés de transformació. Com sempre. No obstant això, cal tenir en compte que allò que canvia és la forma de distribució del llibre, no l’obra en si. El fet de sostenir amb les mans les pàgines, lligades a dues cobertes. Cada vegada hi haurà més gent que s’emportarà al llit la tauleta tàctil, és cert, però el llibre físic no desapareixerà mai. I crec que també hi haurà gent, i no pel fet de ser retrògrads, que tornarà al llibre imprés. El temps dirà si tinc raó o si m’erro”

En un principi estic d’acord amb Mankell, però si ho pense amb més deteniment o més perspectiva no n’estic segur. Potser a la meua generació i les generacións anteriors ens costa imaginar-nos un futur sense el llibre imprés, ara bé, si pense en les noves generacions de lectors comencen els dubtes, ja que estan molt més acostumats a les noves tecnologies que nosaltres: de fet no concebeixen la vida sense aquestes. El que passa, pense, és que aquest fet ens produeix “vertigen”: ens costa entendre’l. Així que no veig impossible un futur sense llibres impresos; ara, si açò és bo o dolent no ho sé. El furur dirà i, a més, hi ha opinions diverses. Del que sí estic segur que estem entrant, si no hem entrat ja, en una nova forma de relació amb la lectura.

Per altra banda, aquest tema em duu a reflexionar també sobre el fet de la creació i la publicació. Les xarxes social estan donant  l’oportunitat de compartir-publicar o fins i tot autopublicar textos literaris que abans eren molt difícil de difondre. Hi ha molta gent crítica amb aquest tipus de difusió: “açò no és literatura i apareixen moltes coses que no passen el sedàs de la qualitat literaria” diuen. Tenen raó, però també hi ha obres publicades i fins i tot amb “gran èxit de vendes i públic” que difícilment passarien aquest “sedàs de qualitat”. O no recordem obres del tipus 50 ombres de Grey, per exemple. Obres fetes “a la carta” i acompanyades d’una gran campanya publicitària que desapareixen del món lector amb gairebé la mateixa rapidesa que han aparegut.

En definitiva, tot i que hi haja textos de poca qualitat, també hi ha d’altres molt bons que per la via de la publicació tradicional no arribarien mai als lectors. A més, ¿per què no considerar la possibilitar de compartir obres amb altra gent sense la necessitat de publicar i sense altra pretensió que compartir? Ens trobem, doncs, en una altra forma de relació obra literària-lector que crec que no hem de despreciar. El temps i les noves tecnologies avancen i introdueixen noves formes de relació, si més no, tan interessants com les anteriors i, sobre tot, compatibles amb les formes de relació tradicionals. Cadascú és molt lliure de destriar el que no li aporta res o el que li interessa.

Joan V. Navarro

EL HÉROE DISCRETO

Mario Vargas Llosa

Segurament no serà la millor novel·la de Mario Vargas Llosa, però és una bona novel·la. Dos personatges ( Felícito Yanaqué i Ismael Carrera) que aparentment no tenen res a veure, encara que comparteixen la integritat i la voluntat de fer la seua vida sense que ningú els marque un camí diferent. Tots dos s'hauran d'enfrontar a problemes personals importants i intentaran resoldre'ls a la seua manera. 

Tot un entramat de personatges i situacions de vegades tragicòmiques que Vargas Llosa aprofita per retratar una part de la societat peruana, tot destacant la caracterització dels personatges amb la variant peruana del castellà.

En definitiva, una bona novel·la que situa l'acció principal en Lima i Piura i on es reflecteix el món literari de Vargas llosa fins al punt que apareixen personatges ja presents en altres novel·les anteriors (el sargento Lituma, don Rigoberto...) 

Imatge: Fotografías para Soñar



EL LLIBRE

El dia que Laura va arribar a Valltana plovia a bots i barrals, però a ella no li va importar mullar-se. Havia deixat massa tristeses enrere per preocupar-se d’aquesta insignificància. Va baixar del cotxe i va buscar el número de la casa, va traure les claus i les ficà al pany.Tot havia acabat; començava una nova vida.

A la immobiliaria li van dir que la casa estaria a punt  quan ella arribara. L’antic propietari, que s’havia traslladat a la ciutat per feina, ja hauria recollit totes les seues coses i haurien netejat la casa per deixar-la a punt per a instal·lar-se quan li vinguera de gust. La casa era xicoteta, però molt acollidora. Tenia un saló-menjador gran, una habitació de matrimoni, una cuina, un bany i una habitació xicoteta que Laura volia convertir amb un estudi. Ara bé, el millor de tot era la gran quantitat de llum que tenia per tot arreu. No necessitava més: era perfecta perquè ella el que més necessitava era començar de nou i el lloc i la casa eren perfectes per aconseguir-ho.

Va obrir la porta i, en entrar, el primer que va fer va ser aixecar la persiana  perquè entrara la llum. Era un dia gris i tristot; però, tot i això, va poder comprovar les vistes que tindria des del sofà que hi havia al davant. Després s’acostà a la tauleta que hi havia a un costat del sofà per deixar les claus i va veure una cosa que li resultà molt familiar: era un llibre, encara que no era un llibre qualsevol. Es quedà molt sorpresa i el va agafar amb impaciència. Quan va girar la portada es quedà paralitzada: sí, era la seua lletra i la nota que va escriure feia uns anys i que a penes recordava:

“Espere que la lectura d’aquest llibre et resulte tan plaent i intensa com el nostre amor”

Laura, 23 d’abril de 1997

Es deixà caure en el sofà i les claus caigueren al terra amb un tintineig suau. En aquell moment se n’adonà que  no podia oblidar completament el passat perquè encara li quedaven coses pendents. Un sol alegre i tímid assomà el seu somriure per la finestra. 

Joan V. Navarro

             TU

Vaig per carrers plens de silenci,

trepitjant guspires de solitud.

Arrape el terra amb deler;

buscant el somni, el desig.

Cops d’angoixa sonen

per tot arreu: negra nit.

De sobte, gotes d’incertesa

mullen els passos delirants

que s’arrosseguen pel buit.

Al fons, la foscor d’una llum

trista i desesperada.

Més enllà, l’esperança,

l’alegria, el dia.

Més enllà, hi ets TU.

Joan V. Navarro

Imatge: John Wimberley , Descending angel, 1981