"[...] el poder sap que, una vegada superat un punt de protesta, la societat s'entrega, es rendeix."
Moltes vegades, massa vegades les protestes tradicionals (manifestacions, vagues...) no són gaire efectives. És aleshores quan cal ser creatius i emprar altres "armes". Sovint accions diferents, fetes per persones "diferents" poden ser més efectives.
Marc és un periodista incisiu, que estima la seua feina i que estima la seua gent. Açò el durà a un atzucat inesperat i insalvable, però no es rendirà, tot i que està envoltat de gent que ja està de volta de tot; i açò serà, curiosament, la seua sortida.
Un dinar un dia qualsevol és un obra que traspira Ferran Torrent en cada pàgina, en cada paràgraf, en cada paraula. Un obra plena de personatges secundaris que esdevenen el fil conductor de la novel·la i que, a més a més, són un magnífic retrat de la societat valenciana dels darrers anys.
VALLTANA
Blog sobre literatura i opinió JOAN VICENT NAVARRO BARGUES
diumenge, 21 de juny del 2015
dimecres, 19 de novembre del 2014
AVUI T’HA EIXIT L’ARRÒS BONÍSSIM, MATI.
La
Mati no ha dinat avui. Quan ha baixat al bar, estava tancat. “Per malaltia d'un
familiar” deia un cartell enganxat a la persiana. Ahir la Consol li va dir que
sa mare no estava bé, que ja era molt
major i tenia moltes tecles. Mala peça al teler- pensà-, a eixes edats
qualsevol cosa pot esdevindre un problema greu.
Ha
tornat a casa i s'ha posat a fer calça, no s'ha vist en cor de preparar-se res.
Avui fa un any que va morir l'Antoni i no es troba massa fina. Aquest matí,
quan ha eixit per comprar el pa, ha vist el senyor Robert que anava a fer la
seua passejada diària i li ha preguntat si li passava alguna cosa. “fa mala
cara, Mati. Es troba bé? El senyor Robert sempre tan atent. I tan educat. I tan
elegant. Sembla major, però encara fa goig. Tot el contrari que el seu Antoni
que sempre estava emprenyat. Mai tenia una paraula carinyosa, un somriure o un
t’estime. Ans el contrari, “Matí, aquesta camisa està mal planxada, no veus que
les mànigues estan arrugades” “avui l'arròs no fa gust de res”, “aquesta carn
està dura. Ja no saps cuinar, Matí”. N'estava més que tipa de l'Antoni. No era
mala persona i se l'havia estimat, però feia temps que ja no podia més; no
soportava el seu mal caràcter, els seus menyspreus.
Recorda
que el dia abans de morir va fer arròs caldós. Aquell dia, vés per on ,
l'Antoni va quedar satisfet amb el dinar: “avui t'ha eixit l'arròs boníssim,
Mati” i ella va somriure. Per la
vesprada, l'Antoni es va enllitar perquè no es trobava bé i ja no es va aixecar.
“Un infart”- va dir el metge. I la Mati es va quedar sola. I no va tornar a
cuinar des d'eixe dia: alguns dies dinava al bar de la Consol i d’altres passava
amb qualsevol cosa. Però, demà farà arròs caldós: ho ha decidit. Després de
tant de temps li abelleix cuinar i; “mira, potser li dic al senyor Robert si
vol tastar-lo. Això sí, el faré sense l'ingredient secret”. I va somriure.
divendres, 24 d’octubre del 2014
EL
GRAN MESUT
Va ser com veure’m en un mirall. Un mirall
màgic que em va retornar la imatge de 35 anys enrere. Feia un dia xafogós,
pesat i insolent.
-Su¹, su, su…- cridaven una colla de
xiquets per tot arreu.
En girar la cantonada vaig veure una
rotllana de gent i em vaig apropar. Enmig hi havia un home prim, alt, tot
vestit de negre, que feia malabars amb unes boles de colors. Davant de mi, a
l’altra part de la rotllana, un xiquet mirava bocabadat l’actuació del
malabarista.
Aquella vesprada anava amb ma mare pequè
havia de comprar algunes coses. Jo estava cansat d’anar de botiga en botiga.
Quam ma mare em va dir que necessitava unes teles de la botiga de la cantonada
li vaig pregar que em deixara quedar-me al carrer, que faria bondat i
l’esperaria sense allunyar-me massa. Tenia nou anys, molta curiositat per tot i
molt poques ganes d’acompanyar-la de compres.
Finalment, després d’unes quantes promeses
de portar-me bé i d’uns quants dubtes de ma mare em vaig quedar sol al carrer.
Al carrere de costat hi havia una botiga de joguines i a mi m’agradava molt
mirar l’aparador i esdevenia el cap d’estació del tren que hi havia exposat, el
pilot del cotxe de carreres o l’indi al fortí de l’Oest americà.Vaig
començar a caminar i en arribar a la cantonada vaig veure un grup de gent i la
curiositat va fer que m’apropara per veure que passava. I allí estava ell, amb
el seu barret de feltre blau amb una cinta marró força gastada i descolorida.
Estava fent malabars amb unes boles de colors i el grup de gent, encuriosida
sobretot per l’aspecte tan estrany del personatge, l’envoltava. Anava vestit
amb uns pantalons negres molt amples com si els hagueren estirat molt pels
costats o els hagueren unflat, una camisa de color negre mosca de tan
desgastada com estava; però el que més destacava era el jupetí ple de colors
com un arc de sant martí.
Molt poc després d’arribar jo va acabar la
seua actuació i la gent comença a anar-se’n. Sols uns pocs deixaren algunes
monedes en la capseta que tenia al davant i ell mai va perdre el sonriure
il·luminat per una dent groguenca i brillant que presidia la una boca ampla i
desdentegada. Jo em vaig quedar mirant com recollia totes aques andròmines que
com em va dir poc després feia anys que l’acompanyaven arreu del món.
-Què passa xiquet? T’ha agradat
tant que vols que actue per tu sol?- em va preguntar mentre s’asseia damunt una
cosa que volia ser un baul.
No vaig poder contestar-li i vaig
envermellir de sobte. Vaig pensar en anar-me’n, però les cames no em responien
i estava totalment paralitzat.
- Au, vinga! No sigues tan vergonyos i acosta’t. seu ací
i et contaré una història que t’agradarà. – em va dir amb el seu permanent
somriure.
Amb un poc de por i molta vergonya
hi vaig anar i vaig seure en un tamboret descolorit i espellorfat de
color del brou acabat de fer. Em va sonriure envoltat d’un ulls profunds i
negres que escortaven el nasprim, llarg i una mica tort. Em semblava un
personatge tret dels contes fantàstics que la meua iaia ens contava a la vora
de la llar els dies de pluja o fred que no podíem eixir a jugar al carrer.
“Mare tinga compte dels xiquets que venim de seguida” i la meua iaia ens asseia
a la vora del foc i ens contava eixes històries que ella deia que li contava sa
mare quan era xicoteta.
- Tan
xicotet i vas sol pel carrer- em va dir.
- Nooo, sols ara mentre ma mare està en una botiga d’ací
darrere comprant.
-Aaah, així tenim una estoneta per
contar-te una història- em va contestar fregant-se les mans com si tinguera
fred i volguera entrar en calor.
Em va contar que havia estat en molts
llocs i que alguns eren tan màgics que ni apareixien als mapes. Em va
parlar d’un lloc on els arbres quan plovia es convertien en paraigües i així no
et mullaves per molta aigua que caiguera. Hi havia un altre país on la gent no
envellia: sempre estava igual; però la màgia de l’eterna joventut s’acabava
quan marxaves, sols funcionava dins del país.
- A més a més, hi ha llocs
on és de dia quan ací és de nit.- Em va dir en to misteriós.
- Però això no és màgia!- li vaig contestar- Això ens ho
han explicat a l’escola.
- T’enganyen.
Això és màgia, però la gent que no estima la màgia s’inventa les explicacions
per dir que la màgia no existeix- I va fer una ganyota d’emprenyat que marcava
més encara les moltes arrugues que tenia a la cara.
- I tu, d’on ets?- li vaig
preguntar.
- Mira, sóc d’un lloc que també és màgic. És una ciutat
llunyana i tan antiga que ha tingut tres noms diferents. És com si s’haguera
mort dues vegades i en tornar a nàixer (per això és màgica) li hagueren posat
un altre nom cada vegada. A més si vas d’una part a l’altra de la ciutat
canvies de continent- Em va explicar; amb un somriure tan gran que la seua dent
brillant li il·luminava la cara.
-I, aleshores, com pot ser que parles
com jo?. Li vaig dir amb cara d’estranyesa.
-Perquè no oblides que jo sóc màgic i,
per tant puc parlar com la gent dels llocs on vaig. Al temps que es va llevar
el barret fent una mena de reverència i va deixar al descobert una calba
generosa.
En aquell moment em vaig girar i vaig
veure com ma mare a l’altre carrer mirava neguitosa per tot arreu.
-Me n’he d’anar. Ma mare em busca.- I em
vaix aixecar d’una rampellada.
- Espera.- Em va dir.- Tin
aquesta moneda: és del meu país. Guarda-la. Amb ella seràs tan màgic com jo.
- Gràcies!- vaig contestar.- Vaig agafar la moneda, me
la vaig ficr a la butxaca dels pantalons i vaig córrer cap a l’altre carrer
abans que ma mare no descobrira on estava. Ella sempre em deia que no fera cas
del que em digueren persones desconegudes.
- Em
diuen Mesut, sóc El Gran Mesut.- vaig escoltar que em deia quan jo ja estava a
l’altre carrer.
Durant uns dies procurava passar sempre
que podia per aquell carrer amb l’esperança de tornar-lo a veure perquè, tot i
que no em creia moltes de les coses que em va contar, m’agradaven les seues
històries i potser sí que era màgic; però mai més vaig saber res d’ell. Sols em
va quedar la moneda com a record. Quan estava trist o em sentia sol apretava la
moneda molt fort amb el puny tancat i podia veure Masut fent malabars amb
aquelles boles de colors que vaig veure el dia que el vaig conéixer i recordava
les històries del llocs màgics on havia estat.
Poc després vaig averiguar que la moneda
era una lira turca i la ciutat de què em parlava era Istanbul que anteriorment
era coneguna com Costantinoble i abans es deia Bizanci. Aleshores em vaig
prometre que algun dia aniria a Istanbul, no per buscar Mesut ( a saber en quin
indret màgic estaria), sinó per conéixer la ciutat d’aquell home desconegut i
estrany que una vesprada de la meua infantesa em va ensenyar que la màgia
existeix. Sols has de creure en ella.
-Su, su, su…
Algú m’estirava la camisa i en girar-me
vaig veure un xiquet escarransit i cremat pel sol, amb una gorra esfilagarsada
que m’oferia una ampolla d’aigua. La vaig agafar i vaig posar la mà a la
butxaca on duia la moneda “màgica” que em va regalar Mesut. Vaig agafar la
moneda i li la vaig donar al xiquet.
- Gràcies, senyor!- Em va contestat. I va agafar el poal
ple d’ampolles d’aigua i se’n va anar.
Vaig aixecar el cap i el vaig veure, amb
el seu barret blau, amb els pantalons bombatxos I el seu jupetí color arc de
sant martí, fent malabars amb les boles de colors.
Les gotes de suor em regalimaven per la
cara.
___________________________________________________________
1. Aigua
Joan V. Navarro Bargues
divendres, 10 d’octubre del 2014
LA PELL BRUNA I ALTRES
RELATS- Violant Barquet
“A l’altre costat de la
tanca s’endevinen les grans extensions d’arbres fruiters, prenyats dels fruits
que van madurant al ritme ordenat de les estacions” UN
MÓN PERFECTE
De sobte un dia t'arriba a les mans una petita
joia literària i aleshores te n’adones com es de fascinant la literatura.
Aquest és el cas de LA PELL BRUNA de Violant Barquet. Són 21 relats per gaudir
de la lectura, de la bona literatura.
Un grapat d’històries senzilles, colpidores, cruels,
tendres; però sobre tot un grapat d’històries molt humanes. Un exemple és el
conte DIE KARTOFFEL: L’àvia, mentre fa el sopar
li conta a la néta una dura història de joventut, tot amanit amb un
lleguatge precís i de vegades tendre que fa que el lector s’endinse en la
història com si fos quelcom proper o familiar.
“-Què va passar, àvia, quan van venir els russos?
Va abocar la muntanyeta de patata sobre la mantega
desfeta, que escumejava dins la paella; el contacte amb l’escalfor la va fer
espetegar. Llavors ho va remoure amb una espàtula de fusta perquè tots els bocins
s’amaressin bé de greix.
-Les noies joves ens posàvem roba vella i lletja, i
mocadors al cap, però no servia de res. Els russos ensumaven la joventut sota
els parracs!
-I… a tu, àvia, et van fer alguna cosa, aquells homes? –vaig
atrevir-me a preguntar-li mentre passava un drap humit pel marbre, evitant
mirar-la als ull.”
Altres històries estan contades mitjançant monòlegs
meravellosos i molt reals (Verd, lila,
color xocolata). Fins i tot ens trobem amb una Peresa força “humana”. En
definitiva, 21 contes curts, llargs, dolços, tràgics, durs, tendres; però
sobretot MOLT RECOMANABLES.
Joan V. Navarro Bargues
De vegades la vida s'esfilagarsa.
De vegades els somnis es desfan.
I és molt difícil trobar el teler adient.
I és molt dificil recollir les engrunes.
I, llavors, tot esdevé
del color del no-res.
Joan V. Navarro Bargues
Imatge: internet
De vegades els somnis es desfan.
I és molt difícil trobar el teler adient.
I és molt dificil recollir les engrunes.
I, llavors, tot esdevé
del color del no-res.
Joan V. Navarro Bargues
Imatge: internet
dissabte, 4 d’octubre del 2014
PRIMO MANGIARE, DOPO FILOSOFARE
PRIMO
MANGIARE, DOPO FILOSOFARE
Sobresous en sobres no
declarats, mariscades a conte de diners per a cursos de formació, herències
dipositades a l’estranger i que s’obliden declarar, targetes “black”… Tothom
implicat: partits polítics de diverses ideologies, sindicats. Encara queda algú
que confie en la clase política d’aquest país? Cert que es pot argumrntar que
no tots són iguals, que hi ha gent en política que és honrada, que té ética i
que vol treballar per la societat. Hi estic d’acord, millor dit: vull estar d’acord, necessite estar d’acord.
Però, on són?
Ha arribat l’hora que
aquesta gent surta i faça els seus plantejaments. Ha arribat la seua hora.
Estic parlant de polítics de totes les ideologies, perquè cadascú pot defendre
els seus arguments, però amb sentit i amb ética. Ja no val allò de: és molt
difícil acabar amb el poder establert. Cal donar un cop a la taula, denunciar
el que està passant (encara que siga del
propi partit o sindicat) i tirar endavant, eixa és la veritable regeneració política.
Necessitem gent nova, propostes noves i ens sobren lleis que no serveixen per a
res, propòstes enganyoses i buides i amenaces com que “el populisme” será pitjor.
No hi ha res que puga ser pitjor que el que tenim. L’únic perill real és que la
gent se’n canse i comencé apassar de tot, comencé a buscar-se la vida pel seu
compte i que el lema siga: “qui més puga, per a ell”.
Deixem-nos d’excuses i de
plantenjaments buits, ara és l’hora de la gent vàlida, de la gent amb ética política
i de la gent amb propòstes concretes i reals. Ara és l’hora d’aplicar el que
diuen els italians: PRIMO MANGIARE, DOPO FILOSOFARE.
Joan V. Navarro Bargues
SÓC UN MEDIOCRE
Sí, sóc un mediocre perquè...
Treballe de professor de secundària interí: no he aprovat les oposicions.
Faig esport, però sóc un "paquete" en l'esport.
M'agrada la literatura i escric, però no escric res extraordinari.
M'agrada la fotografia, però faig fotos molt "normaletes".
Faig esport, però sóc un "paquete" en l'esport.
M'agrada la literatura i escric, però no escric res extraordinari.
M'agrada la fotografia, però faig fotos molt "normaletes".
Ara bé...
M'agrada molt el meu treball i procure que els meus alumnes aprenguen i disfruten tant com jo en les classes. A més, no estic disposat al fet que quatre o cinc "companys" (en ocasions amb molta prepotència) decidesquen "si sóc o no apte per fer classes", per tant mai més em presentaré a unes oposicions.
Quan faig esport el normal per mi és perdre, però gaudesc d'allò més practicant-lo, això vol dir que si per guanyar cal "sacrifici" amb mi que no conten.
M'ho passe molt bé escrivint. No sé si algú li agrada el que escric ( espere que sí), perquè sempre escrivim pensant en qui et puga llegir; però sobretot gaudesc molt del procés de creació.
M'agrada la fotografia i em sembla que com a fotògraf no sóc res de l'altre món, però tampoc vull ser el millor, estic bé així: passant-m'ho bé amb les fotos.
Quan faig esport el normal per mi és perdre, però gaudesc d'allò més practicant-lo, això vol dir que si per guanyar cal "sacrifici" amb mi que no conten.
M'ho passe molt bé escrivint. No sé si algú li agrada el que escric ( espere que sí), perquè sempre escrivim pensant en qui et puga llegir; però sobretot gaudesc molt del procés de creació.
M'agrada la fotografia i em sembla que com a fotògraf no sóc res de l'altre món, però tampoc vull ser el millor, estic bé així: passant-m'ho bé amb les fotos.
Això sí...
A més de tot això, puc gaudir de la meua vida amb una família i uns amics MERAVELLOSOS, que si dedicara més temps a ser millor en les altres coses que he esmentat, no podria gaudir tant.
En definitiva, sóc feliç amb el que faig i no em preocupa, ni VULL, ser el millor en res si això significa renunciar a coses importants per a mi. No sé si estic equivocat, però és la meua forma de veure la vida.
Així que...
M'ENCANTA SER UN MEDIOCRE
Joan V. Navarro Bargues
Imatge: Londres-Agost(2008). Joan V. Navarro Bargues
Subscriure's a:
Missatges (Atom)