EL
GRAN MESUT
Va ser com veure’m en un mirall. Un mirall
màgic que em va retornar la imatge de 35 anys enrere. Feia un dia xafogós,
pesat i insolent.
-Su¹, su, su…- cridaven una colla de
xiquets per tot arreu.
En girar la cantonada vaig veure una
rotllana de gent i em vaig apropar. Enmig hi havia un home prim, alt, tot
vestit de negre, que feia malabars amb unes boles de colors. Davant de mi, a
l’altra part de la rotllana, un xiquet mirava bocabadat l’actuació del
malabarista.
Aquella vesprada anava amb ma mare pequè
havia de comprar algunes coses. Jo estava cansat d’anar de botiga en botiga.
Quam ma mare em va dir que necessitava unes teles de la botiga de la cantonada
li vaig pregar que em deixara quedar-me al carrer, que faria bondat i
l’esperaria sense allunyar-me massa. Tenia nou anys, molta curiositat per tot i
molt poques ganes d’acompanyar-la de compres.
Finalment, després d’unes quantes promeses
de portar-me bé i d’uns quants dubtes de ma mare em vaig quedar sol al carrer.
Al carrere de costat hi havia una botiga de joguines i a mi m’agradava molt
mirar l’aparador i esdevenia el cap d’estació del tren que hi havia exposat, el
pilot del cotxe de carreres o l’indi al fortí de l’Oest americà.Vaig
començar a caminar i en arribar a la cantonada vaig veure un grup de gent i la
curiositat va fer que m’apropara per veure que passava. I allí estava ell, amb
el seu barret de feltre blau amb una cinta marró força gastada i descolorida.
Estava fent malabars amb unes boles de colors i el grup de gent, encuriosida
sobretot per l’aspecte tan estrany del personatge, l’envoltava. Anava vestit
amb uns pantalons negres molt amples com si els hagueren estirat molt pels
costats o els hagueren unflat, una camisa de color negre mosca de tan
desgastada com estava; però el que més destacava era el jupetí ple de colors
com un arc de sant martí.
Molt poc després d’arribar jo va acabar la
seua actuació i la gent comença a anar-se’n. Sols uns pocs deixaren algunes
monedes en la capseta que tenia al davant i ell mai va perdre el sonriure
il·luminat per una dent groguenca i brillant que presidia la una boca ampla i
desdentegada. Jo em vaig quedar mirant com recollia totes aques andròmines que
com em va dir poc després feia anys que l’acompanyaven arreu del món.
-Què passa xiquet? T’ha agradat
tant que vols que actue per tu sol?- em va preguntar mentre s’asseia damunt una
cosa que volia ser un baul.
No vaig poder contestar-li i vaig
envermellir de sobte. Vaig pensar en anar-me’n, però les cames no em responien
i estava totalment paralitzat.
- Au, vinga! No sigues tan vergonyos i acosta’t. seu ací
i et contaré una història que t’agradarà. – em va dir amb el seu permanent
somriure.
Amb un poc de por i molta vergonya
hi vaig anar i vaig seure en un tamboret descolorit i espellorfat de
color del brou acabat de fer. Em va sonriure envoltat d’un ulls profunds i
negres que escortaven el nasprim, llarg i una mica tort. Em semblava un
personatge tret dels contes fantàstics que la meua iaia ens contava a la vora
de la llar els dies de pluja o fred que no podíem eixir a jugar al carrer.
“Mare tinga compte dels xiquets que venim de seguida” i la meua iaia ens asseia
a la vora del foc i ens contava eixes històries que ella deia que li contava sa
mare quan era xicoteta.
- Tan
xicotet i vas sol pel carrer- em va dir.
- Nooo, sols ara mentre ma mare està en una botiga d’ací
darrere comprant.
-Aaah, així tenim una estoneta per
contar-te una història- em va contestar fregant-se les mans com si tinguera
fred i volguera entrar en calor.
Em va contar que havia estat en molts
llocs i que alguns eren tan màgics que ni apareixien als mapes. Em va
parlar d’un lloc on els arbres quan plovia es convertien en paraigües i així no
et mullaves per molta aigua que caiguera. Hi havia un altre país on la gent no
envellia: sempre estava igual; però la màgia de l’eterna joventut s’acabava
quan marxaves, sols funcionava dins del país.
- A més a més, hi ha llocs
on és de dia quan ací és de nit.- Em va dir en to misteriós.
- Però això no és màgia!- li vaig contestar- Això ens ho
han explicat a l’escola.
- T’enganyen.
Això és màgia, però la gent que no estima la màgia s’inventa les explicacions
per dir que la màgia no existeix- I va fer una ganyota d’emprenyat que marcava
més encara les moltes arrugues que tenia a la cara.
- I tu, d’on ets?- li vaig
preguntar.
- Mira, sóc d’un lloc que també és màgic. És una ciutat
llunyana i tan antiga que ha tingut tres noms diferents. És com si s’haguera
mort dues vegades i en tornar a nàixer (per això és màgica) li hagueren posat
un altre nom cada vegada. A més si vas d’una part a l’altra de la ciutat
canvies de continent- Em va explicar; amb un somriure tan gran que la seua dent
brillant li il·luminava la cara.
-I, aleshores, com pot ser que parles
com jo?. Li vaig dir amb cara d’estranyesa.
-Perquè no oblides que jo sóc màgic i,
per tant puc parlar com la gent dels llocs on vaig. Al temps que es va llevar
el barret fent una mena de reverència i va deixar al descobert una calba
generosa.
En aquell moment em vaig girar i vaig
veure com ma mare a l’altre carrer mirava neguitosa per tot arreu.
-Me n’he d’anar. Ma mare em busca.- I em
vaix aixecar d’una rampellada.
- Espera.- Em va dir.- Tin
aquesta moneda: és del meu país. Guarda-la. Amb ella seràs tan màgic com jo.
- Gràcies!- vaig contestar.- Vaig agafar la moneda, me
la vaig ficr a la butxaca dels pantalons i vaig córrer cap a l’altre carrer
abans que ma mare no descobrira on estava. Ella sempre em deia que no fera cas
del que em digueren persones desconegudes.
- Em
diuen Mesut, sóc El Gran Mesut.- vaig escoltar que em deia quan jo ja estava a
l’altre carrer.
Durant uns dies procurava passar sempre
que podia per aquell carrer amb l’esperança de tornar-lo a veure perquè, tot i
que no em creia moltes de les coses que em va contar, m’agradaven les seues
històries i potser sí que era màgic; però mai més vaig saber res d’ell. Sols em
va quedar la moneda com a record. Quan estava trist o em sentia sol apretava la
moneda molt fort amb el puny tancat i podia veure Masut fent malabars amb
aquelles boles de colors que vaig veure el dia que el vaig conéixer i recordava
les històries del llocs màgics on havia estat.
Poc després vaig averiguar que la moneda
era una lira turca i la ciutat de què em parlava era Istanbul que anteriorment
era coneguna com Costantinoble i abans es deia Bizanci. Aleshores em vaig
prometre que algun dia aniria a Istanbul, no per buscar Mesut ( a saber en quin
indret màgic estaria), sinó per conéixer la ciutat d’aquell home desconegut i
estrany que una vesprada de la meua infantesa em va ensenyar que la màgia
existeix. Sols has de creure en ella.
-Su, su, su…
Algú m’estirava la camisa i en girar-me
vaig veure un xiquet escarransit i cremat pel sol, amb una gorra esfilagarsada
que m’oferia una ampolla d’aigua. La vaig agafar i vaig posar la mà a la
butxaca on duia la moneda “màgica” que em va regalar Mesut. Vaig agafar la
moneda i li la vaig donar al xiquet.
- Gràcies, senyor!- Em va contestat. I va agafar el poal
ple d’ampolles d’aigua i se’n va anar.
Vaig aixecar el cap i el vaig veure, amb
el seu barret blau, amb els pantalons bombatxos I el seu jupetí color arc de
sant martí, fent malabars amb les boles de colors.
Les gotes de suor em regalimaven per la
cara.
___________________________________________________________
1. Aigua
Joan V. Navarro Bargues
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada