EL GRAN MESUT

Va ser com veure’m en un mirall. Un mirall màgic que em va retornar la imatge de 35 anys enrere. Feia un dia xafogós, pesat i insolent.

-Su¹, su, su…- cridaven una colla de xiquets per tot arreu.

En girar la cantonada vaig veure una rotllana de gent i em vaig apropar. Enmig hi havia un home prim, alt, tot vestit de negre, que feia malabars amb unes boles de colors. Davant de mi, a l’altra part de la rotllana, un xiquet mirava bocabadat l’actuació del malabarista.

Aquella vesprada anava amb ma mare pequè havia de comprar algunes coses. Jo estava cansat d’anar de botiga en botiga. Quam ma mare em va dir que necessitava unes teles de la botiga de la cantonada li vaig pregar que em deixara quedar-me al carrer, que faria bondat i l’esperaria sense allunyar-me massa. Tenia nou anys, molta curiositat per tot i molt poques ganes d’acompanyar-la de compres.

Finalment, després d’unes quantes promeses de portar-me bé i d’uns quants dubtes de ma mare em vaig quedar sol al carrer. Al carrere de costat hi havia una botiga de joguines i a mi m’agradava molt mirar l’aparador i esdevenia el cap d’estació del tren que hi havia exposat, el pilot del cotxe de carreres o l’indi  al fortí de l’Oest americà.Vaig començar a caminar i en arribar a la cantonada vaig veure un grup de gent i la curiositat va fer que m’apropara per veure que passava. I allí estava ell, amb el seu barret de feltre blau amb una cinta marró força gastada i descolorida. Estava fent malabars amb unes boles de colors i el grup de gent, encuriosida sobretot per l’aspecte tan estrany del personatge, l’envoltava. Anava vestit amb uns pantalons negres molt amples com si els hagueren estirat molt pels costats o els hagueren unflat, una camisa de color negre mosca de tan desgastada com estava; però el que més destacava era el jupetí ple de colors com un arc de sant martí.

Molt poc després d’arribar jo va acabar la seua actuació i la gent comença a anar-se’n. Sols uns pocs deixaren algunes monedes en la capseta que tenia al davant i ell mai va perdre el sonriure il·luminat per una dent groguenca i brillant que presidia la una boca ampla i desdentegada. Jo em vaig quedar mirant com recollia totes aques andròmines que com em va dir poc després feia anys que l’acompanyaven arreu del món.

         -Què passa  xiquet? T’ha agradat tant que vols que actue per tu sol?- em va preguntar mentre s’asseia damunt una cosa que volia ser un baul.

No vaig poder contestar-li i vaig envermellir de sobte. Vaig pensar en anar-me’n, però les cames no em responien i estava totalment paralitzat.

       - Au, vinga! No sigues tan vergonyos i acosta’t. seu ací i et contaré una història que t’agradarà. – em va dir amb el seu permanent somriure.

Amb un poc de  por i molta vergonya hi vaig anar i vaig seure en un tamboret descolorit i espellorfat  de color del brou acabat de fer. Em va sonriure envoltat d’un ulls profunds i negres que escortaven el nasprim, llarg i una mica tort. Em semblava un personatge tret dels contes fantàstics que la meua iaia ens contava a la vora de la llar els dies de pluja o fred que no podíem eixir a jugar al carrer. “Mare tinga compte dels xiquets que venim de seguida” i la meua iaia ens asseia a la vora del foc i ens contava eixes històries que ella deia que li contava sa mare quan era xicoteta.

       -  Tan xicotet i vas sol pel carrer- em va dir.

  -  Nooo, sols ara mentre ma mare està en una botiga d’ací darrere comprant.

        -Aaah, així tenim una estoneta per contar-te una història- em va contestar fregant-se les mans com si tinguera fred i volguera entrar en calor.

Em va contar que havia estat en molts llocs i que alguns eren tan màgics que ni apareixien  als mapes. Em va parlar d’un lloc on els arbres quan plovia es convertien en paraigües i així no et mullaves per molta aigua que caiguera. Hi havia un altre país on la gent no envellia: sempre estava igual; però la màgia de l’eterna joventut s’acabava quan marxaves, sols funcionava dins del país.

        - A més a més, hi ha llocs on és de dia quan ací és de nit.- Em va dir en to misteriós.

       - Però això no és màgia!- li vaig contestar- Això ens ho han explicat a l’escola.

       -   T’enganyen. Això és màgia, però la gent que no estima la màgia s’inventa les explicacions per dir que la màgia no existeix- I va fer una ganyota d’emprenyat que marcava més encara les moltes arrugues que tenia a la cara.

       - I tu, d’on ets?- li vaig preguntar.

       -  Mira, sóc d’un lloc que també és màgic. És una ciutat llunyana i tan antiga que ha tingut tres noms diferents. És com si s’haguera mort dues vegades i en tornar a nàixer (per això és màgica) li hagueren posat un altre nom cada vegada. A més si vas d’una part a l’altra de la ciutat canvies de continent- Em va explicar; amb un somriure tan gran que la seua dent brillant li il·luminava la cara.

       -I, aleshores, com pot ser que parles com jo?. Li vaig dir amb cara d’estranyesa.

        -Perquè no oblides que jo sóc màgic i, per tant puc parlar com la gent dels llocs on vaig. Al temps que es va llevar el barret fent una mena de reverència i va deixar al descobert una calba generosa.

En aquell moment em vaig girar i vaig veure com ma mare a l’altre carrer mirava neguitosa per tot arreu.

       -Me n’he d’anar. Ma mare em busca.- I em vaix aixecar d’una rampellada.

      - Espera.- Em va dir.- Tin aquesta moneda: és del meu país. Guarda-la. Amb ella seràs tan màgic com jo.

      - Gràcies!- vaig contestar.- Vaig agafar la moneda, me la vaig ficr a la butxaca dels pantalons i vaig córrer cap a l’altre carrer abans que ma mare no descobrira on estava. Ella sempre em deia que no fera cas del que em digueren persones desconegudes.

      -  Em diuen Mesut, sóc El Gran Mesut.- vaig escoltar que em deia quan jo ja estava a l’altre carrer.

Durant uns dies procurava passar sempre que podia per aquell carrer amb l’esperança de tornar-lo a veure perquè, tot i que no em creia moltes de les coses que em va contar, m’agradaven les seues històries i potser sí que era màgic; però mai més vaig saber res d’ell. Sols em va quedar la moneda com a record. Quan estava trist o em sentia sol apretava la moneda molt fort amb el puny tancat i podia veure Masut fent malabars amb aquelles boles de colors que vaig veure el dia que el vaig conéixer i recordava les històries del llocs màgics on havia estat.

Poc després vaig averiguar que la moneda era una lira turca i la ciutat de què em parlava era Istanbul que anteriorment era coneguna com Costantinoble i abans es deia Bizanci. Aleshores em vaig prometre que algun dia aniria a Istanbul, no per buscar Mesut ( a saber en quin indret màgic estaria), sinó per conéixer la ciutat d’aquell home desconegut i estrany que una vesprada de la meua infantesa em va ensenyar que la màgia existeix. Sols has de creure en ella.

      -Su, su, su…

Algú m’estirava la camisa i en girar-me vaig veure un xiquet escarransit i cremat pel sol, amb una gorra esfilagarsada que m’oferia una ampolla d’aigua. La vaig agafar i vaig posar la mà a la butxaca on duia la moneda “màgica” que em va regalar Mesut. Vaig agafar la moneda i li la vaig donar al xiquet.

      - Gràcies, senyor!- Em va contestat. I va agafar el poal ple d’ampolles d’aigua i se’n va anar.

Vaig aixecar el cap i el vaig veure, amb el seu barret blau, amb els pantalons bombatxos I el seu jupetí color arc de sant martí, fent malabars amb les boles de colors.

Les gotes de suor em regalimaven per la cara.

___________________________________________________________

1.     Aigua

Joan V. Navarro Bargues