És una nit tranquil·la i calorosa.
Valltana dorm el seu habitual somni plàcid, sols alguns llums tímids il·luminen
unes quantes finestres. Potser l’insomni, potser un nedó que demana el seu àpat
nocturn, potser qualsevol motiu insignificant, però, tot i així, res trenca el
silenci de Valltana.
De sobte, uns cops secs i rítmics
trenquen la nit, el plor d’un infant orquesta l’ambient. Poc després, de nou el
silenci. És una nit d’estiu qualsevol. Les finestres van badallant poc a poc i
les persianes pugen ansioses en totes les cases del poble. La nit clareja amb
els infinits llum de les infinites finestres i portes de Valltana; però ningú
diu res, fins i tot ni repiren.
Potser esperen nous cops, nous sorolls,
tanmateix res més torna a sonar, tret d’un gat que miula l’ansietat de la nit.
Demà tornarà a eixir el sol i res no haurà passat, sols quedarà el comentari
precipitat de l’anécdota nocturna davant un café matiner o envoltats de
l’escalfor del forn a primera hora.
Al número 26 d’un carrer
qualsevol de Valltana el telèfon sona, són les set del matí. Algú contesta.
Després d’una estona una porta es tanca amb un cop sec i fort. El sol s’emmiralla
en la mar…
-------
L’avió va arribar puntual.
L’aeroport era un riu efurismat i rebel de gent que anava i venia. Una veu
femenina deia per megafonia coses gairebé ininteligibles. A la porta un munt
d’autobusos i taxis recollien la gent que ràpidament eixia d’allí com si hi
hagués un avís de bomba imminent. Era un dia assoleiat i clar, però semblava
que ningú se n’havia adonat. Tothom anava de pressa.
D’acord amb el que havia vist a
la pàgina de l’aeroport a Internet, havia d’agafar la línia tres que el
deixaria al carrer de Colom en uns 25 minuts. No havia estat mai allí, però
sabia que era el carrer comercial de la ciutat i estava molt a prop d’on anava.
Era gairebé migdia i la gent feia
cara d’estar capficada en les seues coses; el dia ja feia hores que havia
començat per a molts: hi havia que llegien el diari, hi havia que miraven per
la finestreta del vagó al no-res i d’altres escrivien compulsivament en els diminuts teclats dels seus mòbils.
Va eixir al carrer, al món.
Decidí anar passejant; no tenia pressa…o sí que en tenia? Sols sabia que havia
d’afrontar la realitat fos quina fos i no sabia com actuar.
------
Necessitava pensar
tranquil·lament abans de trobar-se cara a cara amb el que havia passat i va
seure a la terrassa d’un bar. Demanà un café i el món s’aturà. La vida caminava
portant de la mà a gent alegre, a gent capficada, a gent amb pressa, a gent
enfadada, a gent contenta, però ell no hi era. Aquell café no era un café
qualsevol.
Va recordar aquell matí fred de
novembre. Era molt d’hora i ells eren encara molt xiquets.Eixe dia no havien
fet el viatge cap a l’escola dormint. Sempre feien el trajecte dormint perquè era tant d’hora que
sempre tenien son:“el son dels infants” deia el conductor de l’autobús que els
portava cada dia a l’escola. Aquell era un dia diferent. Havien dit que el “iaio” arrugat i acartronat
que eixia de tant en tant per la tele havia mort. Ja feia dies que tothom deia
que era a punt de morir i tots estaven
molt preocupats i deien que ja era hora, que havia estat un home molt dolent. I
contaven històries terribles de quan ells eren menuts (“el temps de la fam”,
deien). Per a ells era un dia especial (els havien comentat que segurament no tindrien escola), però com
era tant d’hora no els havien assegurat res i, per això agafaren l’autobús com
qualsevol dia, però avui no tenien pressa: avui no hi haurà vigilància-
pensaven. Passaren el viatge comentant la mort del “iaio de la tele”; tots
estaven molt neguitosos i cadascú deia la seua sobre la notícia, però el més
important per a ells era que no tindrien classe. Baixaren de l’autobús i
seguiren parlant mentre anaven cap al menjador on cada dia feien els deures
fins l’hora d’entrar a classe.
De sobte, veren com els dos companys d’autobús
que havien arribat primer al menjador s’agenollaven (era el càstig habitual per
al qui arribaven tard). Començaren a córrer com dos bojos. Arribaren gairébé
sense alé: el que passava era que estaven fent una missa de difunts en
homenatge al “iaio de la tele” que havia mort. Van tenir que aguantar el riure
com van poder perquè si els hagueren vist riure, això sí que hagués estat “una
mort” per a ells.
Un sonriure tímid i desganat el
despertà del record. No sabia el motiu, però tot i que tenia moltes històries
passades amb Pere, la que més vegades recordava era aquesta i avui la tornava a
recordar com si hagués passat poc de temps i, si no li fallava la memòria, allò
va passar el 20 de novembre de 1975.
------
A l’aixopluc del dia continuava passant gent,
potser en busca d’un lloc per a dinar o potser delerosos d’arribar a casa i fer
un xicotet descans després d’un dia atrafegat. Va cridar el cambrer i va pagar.
Ell no necessitava dinar, no necessitava fer cap descans; el que necessitava era
saber que havia passat. Havia passat molt de temps i, tot i que havien
continuat veient-se de tant en tant, a poc a poc havien perdut el contacte.
Ara, mentre recordava els moments que havien passat junts, lamentava el temps
passat sense saber res l'un de l’altre, però eixes coses de vegades ocorren. Les
noves tecnologies semblava que els podria mantenir a prop, però els seus camins
van ser diferents i els allunyà cada vegada més. Ara tot havia acabat i no
podia fer res per canviar el passat.
Quan Maria va obrir la porta,
tots dos es miraren i sols van poder
fondres en una abraçada infinita,
inacabable.
-
Feia molt de temps que no sabia res de tu, fins i tot
ja ni et recordava. El meu germà viatjava molt; massa crec jo, però ell deia
que era molt feliç amb el que feia.Ens véiem de tant en tant i parlàvem sovint
per telèfon. La darrera vegada que parlàrem (poc abans de l’accident) em parlà
de tu, de quan de temps feia que no en sabia res i de com lamentava que haguéreu
perdut el contacte. Fa uns dies em vaig veure amb cor de venir a sa casa; feia
temps que no hi entrava i regirant entre les seues coses vaig trobar aquesta
capsa. En veure el teu nom, vaig pensar que tu no sabries res de l’accident i
que t’agradaria conservar la capsa com a record
Maria li donà la capsa i
Robert es quedà mirant-la amb tristesa i amb neguit. No
sabia què podia ser. Era una capsa petita i allargada amb una inscripció al
damunt que deia: ROBERT, 20 DE NOVEMBRE DE 1975. En obrir-la, recordà un detall
que havia oblidat: quan corrien cap al menjador un bolígraf li va caure de
la motxilla. Aquell dia tornà a ser present.
-
El boli!, T’ha caigut el boli, Robert!- va sentir.
-
Agafa’l tu! Ja
me’l donaràs que arribem tard!- contestà.
En aquell moment, Robert ho va entendre
tot: sempre havien estat junts, sempre havien compartit el son del infants.
Joan V. Navarro
